18 de maig de 2020

Hola:
Què tal estàs? Espero que molt bé ¿Gaudint aquests meravellosos raigs de sol?
Està espectacular la primavera eh? Quines ganes de piscina i platgeta!
L’altre dia fent videotrucada vas comentar que quedar-se a casa de forma
obligada per una cosa aliena a la teva voluntat és una p … Feina. Jajaja, jo vaig riure, i et
vas preguntar Per què rius? Maleïda la gràcia! Sí, ens passem la vida pensant
que tot és infinit, que no canviaries res, però arriben moments que no esperes
i que la vida t’atura en contra la teva voluntat.

Aquest va ser el meu cas un 7 d’agost de 2017, en què devia estar de vacances,
però em va tocar pencar. Un dia gris en ple estiu i un accident de trànsit que em
va parar en sec. Fins a tal punt, de no poder fer res i que m’ho haguessin de
fer tot, que guai no? Que t’ho facin tot. Tot és tot. Fins a tal punt,
d’haver de deixar de banda la meva vida independent i haver de tornar a casa dels meus
pares perquè m’ajudessin i tinguessin cura. Fins a tal punt, de tallar la meva vida i
fer-me tornar a l’any i mig on em donaven menjar. Fins a tal punt, de no
voler anar al lavabo perquè m’havien de netejar.

Aquella rialla, va ser un riure sarcàstica, un déjà-vu, un retorn al passat sense necessitat
de màquina del temps. Encara que cada dia tinc aquesta sensació de tornar al passat en algun moment. Vaig tenir un accident de trànsit, a dia d’avui hi ha
moments que encara no em crec el que va passar … Però va passar. Vaig haver de començar de zero, des del segon un, quan vaig veure que no podia respirar pel fum de
l’interior del que havia quedat de receptacle del cotxe. Des del segon dos
quan vaig reaccionar i vaig veure que no podia moure les mans per llevar-me el cinturó de
seguretat per sortir d’allà. Des del segon 3:00, quan em van haver de treure.
Us he gravat un vídeo de la meva tornar a començar. Aquesta estona en què apareix el full
en blanc, per a mi va ser un any. El segon any es va convertir en una recerca
incessant d’eines i materials per on poder sortir d’aquella situació i
ara va a fer tres anys i no he aconseguit resoldre aquest tema Quants anys més
vaig a haver de seguir així?

Quan t’enfrontes a aquest full en blanc després d’un accident, el temps perd la seva
raó de ser, es difumina, agafa un ritme desenfrenat on tot corre molta
pressa, vols que tot passi ràpid, però realment s’alenteix, vols que la teva situació torni al que era abans. Que canviï. Quan el que realment va passar aquell
dia va ser el canvi en si, i mai tornarà a ser el que era abans. Et preguntes una i
mil vegades Per què jo? I no hi ha resposta. Veus tot amb altres ulleres, ulleres de les quals vaig tractar de protegir-me en aquests segons abans del cop, perquè el que ve
després és aclaparador. Aquestes ulleres que no vol posar-se la gent del teu voltant
quan et passa alguna cosa així. Ulleres que la teva gent es posa i que alguns es treuen per
no veure la realitat del que t’ha passat. Aquells que no se les treuen són els
que t’ajuden dia a dia, per molt difícil que sigui, per molt devastadora que sigui la
imatge que veuen.

La metàfora del vídeo tractant de tornar a començar, reflecteix els alts i baixos que
acompanyen com en una sínia on sense haver-ho buscat, et puges amb un accident
de trànsit. Res més lluny de la realitat, ja que a un parc d’atraccions
amb sínia on vas a passar-ho bé. En aquest parc d’atraccions en el 95% del temps
estàs a la casa del terror, on no saps per on et sortiran i estàs
desitjant abaixar-te de l’atracció. On la motoserra és real, el boig amb el ganivet
i vestit de blanc és real, on la nena de la corba es personalitza i on tot
el que et donava ensurt ara es transforma en pànic. Tot transformat en senyors
amb papers, amb bates blanques, dolor i sang. Després d’aquest temps difuminat s’amaga l’horror de la lluita en quiròfan, en consultes mèdiques, rehabilitació, advocats, proves, acomiadament, assegurances, baixa, paperassa
i comiats. Sempre acompanyada pel que pugui passar, sense intimitat i sense
capacitat de reacció.

Amb el temps difuminat, va prenent forma un nou present, aquell que t’està
tocant construir des de zero. No és el que t’agradaria, però estàs viva i has
de donar gràcies per estar aquí, altres persones no han tingut aquesta sort.
I ¿ara què opines de quedar-te a casa de forma obligada pel coronavirus? O
De respectar els senyals de seguretat i el codi de circulació? La nostra llibertat
comença on acaba la dels altres. M’acomiado trobant a faltar amb ganes de
tornar a veure’ns i prendre’ns un cafè per arreglar el món. Cuida’t molt.

Una abraçada enorme
N