[:CA]QUALSEVOL PERSONA, QUALSEVOL LLOC[:es]CUALQUIER PERSONA, CUALQUIER LUGAR[:]

[:CA]

RESUM

Sóc Josep Roca, tinc 64 anys, vaig tenir un accident de circulació als 38 anys, (18/01/1993) actualment porto 27 anys en cadira de rodes (tetraplègia).

Durant els meus 38 anys de “funcional” la meva vida es desenvolupava com la de qualsevol persona, tenia família, feina,(Policia Local), amistats, passatemps (immersió) practicava esports (arts marcials “karate”) viatges d’aventura…el darrer al Cap Nord.

Està clar que la meva línia de vida seguia l’horitzó com la de qualsevol, tenia molts projectes en ment i la meva pretensió era aquella d’aconseguir l’objectiu desitjat a mesura de complir els terminis que jo hi destinava.

ACCIDENT

El 15 de gener de 1993 va morir la meva parella, de càncer, vaig anar a Cadaqués per a fer immersió i d’aquesta manera relaxar-me de tot allò acumulat durant la malaltia de la meva companya.

Un fosc capvespre del mes de gener, día 18, (tres dies després) a les 19h,  circulava per una carretera recta, a la llunyania es veia un revolt, jo tenia tres vehicles al davant, vaig decidir avançar-los, quan estava a la meitat de la maniobra, va sortir un camió del revolt i tots sabem de les limitacions dels nostres vehicles, en el meu cas accelerar i avançar el vehicle que em quedava no era possible com tampoc ho era frenar i deixar passar el que havia avançat.

Així doncs, per no xocar contra el camió vaig donar un cop de volant, vaig sortir de la carretera anant a parar en mig d’un camp, la sort em va somriure i no em va passar res,   l’únic problema era que, intentava treure la furgoneta del camp i em patinaven les rodes, motiu que em va fer trucar una grua.

Em vaig posar a la vorera per esperar la grua, amb tan mala sort que un altre vehicle que circulava amb excés de velocitat, el revolt era força ample i per no reduir o frenar una mica i seguir circulant per on toca, va envair la vorera perquè no li culeges el cotxe i allà estava jo, vaig ser atropellat, 18 mesos d’hospitalització, surto de l’hospital amb una tetraplegia (lesió medul·lar) condemnat de per vida a una cadira de rodes i a una dependència total per a realitzar totes les activitats de la vida diària i necessitat d’una tercera persona per a cobrir totes les meves necessitats.

Voldria afegir informació sobre la lesió medul·lar i les conseqüències segons el seu nivell.

Lesió medul·lar és aquell traumatisme adquirit el qual es trenca la part òssia de la columna vertebral implicant el tall de la medul·la espinal que és l’encarregada de transmetre totes les ordres sensitives i motrius des del cervell a totes les parts del cos.

Segons l’altura d’aquesta lesió ets més o menys funcional i a partir d’aquesta es distingeix una paraplegia d’una tetraplegia. Paraplègiques són totes aquelles persones que van en cadira de rodes i les podem veure conduint vehicles, fet que vol dir que la seva lesió és baixa, tenen control del tronc, braços i mans funcionals i són semi dependents.

La tetraplegia en termes generals implica en un 95% dels lesionats medul·lars que no poden conduir, atès que no tenen control del tronc i els braços i mans no són funcionals i necessiten ajuda d’una tercera persona pràcticament tot el dia. I això vol dir, que aquesta persona et posa al llit, et lleva, et renta, et vesteix, t’ajuda en l’evacuació i la micció, et dóna el menjar i un llarg etcètera.

Podem dedicar un paràgraf al sexe donat que el 95% dels lesionats medul·lars deixen de tenir ereccions, es necessitarà fàrmacs per produir-les. Majoritàriament s’utilitza “Viagra”, o sigui, sexe en pots tenir, però no tens la percepció física perquè no tens sensibilitat. Pel que fa a les dones poden tenir sexe sempre i quan utilitzin lubricants doncs en no tenir sensibilitat podrien patir esquinçaments.

Existeixen algunes lesions incompletes (les mínimes ) les quals es conserva part de sensibilitat, en aquest cas poden gaudir del sexe sense impediments.

SORTIDA DE L’HOSPITAL

Fins aquí és tot el que vaig aprendre a l’hospital, arriba el moment que et donen l’alta i has d’afrontar una nova vida en un món que no està fet per tu, amb aquestes limitacions, una nova vida per tu i el teu entorn, això suposarà una lluita diària on no té cabuda el defalliment
Per a mi va ser molt dur, perquè vaig haver-ho d’afrontar sense la meva parella i amb uns pares amb 70 anys.

NOVA VIDA

Durant tot el temps que vaig passar a l’hospital vaig intentar d’aprofitar el temps  per poder treure el màxim partit de les facultats que m’havien quedat.

En tot moment i durant els 18 mesos vaig tenir el suport incondicional dels meus pares, també em visitaven les amistats, entre tots em donaven ànims i dipositaren en mi tota la seva confiança que a la sortida jo seria capaç de lluitar i treure el màxim partit de tot aquest entorn al qual anomenem “món i societat” malgrat la meva nova condició.

Abans de continuar no em voldria oblidar de dir-vos que durant els 18 mesos d’hospital vaig tenir moments amb molts interrogants ……Per què a mi? , …Què en seria de mi en sortir? , …I de la meva família? … Valdria la pena seguir vivint? …Per què no m’hi havia quedat en l’accident?

És ben cert que en l’accident s’hi van quedar molts projectes per a realitzar, somnis que complir i tot un món per descobrir.

No obstant va començar la meva nova etapa el juny de 1994, se m’obria tot un ventall de possibilitats per a pagar la factura a tots aquells que van estar al meu costat en els pitjors moments i demostrar-me que era capaç de fer-ho, i per això dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any rere any i fins el dia d’avui he tret el màxim profit d’aquest nou cicle de vida descobrint i gaudint d’altres vivències que de ben cert que en un estat funcional mai les hauria ni tan sols imaginat.

He format una nova família, actualment tinc una néta de 4 anys. L’any 1997 vaig tornar a fer immersió en un club especialitzat en immersió adaptada, sent el 1r Club Europeu en aquesta especialitat. Vaig practicar atletisme en cadira de rodes. Vaig formar part d’una associació de discapacitats de Mollet i comarca de la qual actualment en sóc el Vicepresident. Des de fa 14 anys participo en un programa de ràdio a Ràdio Mollet 96.3, “Barreres Fora “tots els dimecres de cada setmana. A Ràdio Parets RAP 107 “Superació Personal “tots els dimarts. Des de la instauració del carnet per punts el 2006, col·laboro amb Stop Accidents donant xerrades de sensibilització a les autoescoles als infractors que han perdut punts o permís de conduir per imprudències, i per completar el cicle també trasllat el meu testimoni a alumnes de 4t d’ESO dels col·legis, col·laborant també en treballs de fi de curs dels alumnes que estan relacionats amb el tema de la discapacitat, vaig participar en les campanyes de sensibilització del “Servei Català de Trànsit”, 2009 “Quan la vida dóna un tomb” i 2012-13 “Sí, Podem evitar-ho”, col·laboro activament amb els Ajuntaments de la comarca per a vigilar, advertir i suggerir tot el relacionat amb les barreres arquitectòniques urbanes així com informar els establiments o comerços que les tinguin, i la manera de fer-ho accessible.

Queda clar que tot el que he exposat en aquest paràgraf, em dóna moltes satisfaccions a títol personal per l’agraïment i la resposta de tots aquells que escolten el meu testimoni i a dia d’avui, puc comptabilitzar unes 20.000 persones, algunes vegades les trobo pel carrer i després d’anys em saluden i encara em donen les gràcies.

Una altra de les coses que m’agrada és el fet de poder participar amb els Ajuntaments assessorant sobre barreres arquitectòniques, comprovant que després de les meves reflexions i suggeriments es realitzen les obres correctament, donant una accessibilitat universal, el mateix a els establiments i comerços .

No vull dir amb això que em senti orgullós de l’accident, però si el lector d’aquest testimoni és una persona del col·lectiu d’accidents amb lesions irreversibles espero que aquesta lectura li serveixi per a animar-lo a treure el màxim profit d’aquesta vida, que enriquirà el seu esperit, el seu entorn se sentirà orgullós  i socialment seràs una persona respectada i estimada.

Evidentment que podríem parlar de com em plantejo el futur, està clar i amb coneixement de causa podria dir que 27 anys després de l’accident, si aquesta pregunta se m’hagués fet al principi, hauria respost que molt fosc. Després de tot el que he explicat i mirant enrere puc dir que el meu “futur” ha sigut com el de qualsevol altra persona, així doncs vist el vist opino, “amb algun matís” que, el que em queda serà igual que el de qualsevol.

Finalment algú de vosaltres us podeu preguntar, quines eines he fet servir per a poder encaminar aquesta nova situació, el secret està en una actitud positiva, el cervell ben ordenat, constància, voluntat i evidentment un entorn favorable, tot junt m’ha ajudat a aconseguir el que us he explicat i sense dubte és el mecanisme que la realitat m’ha demostrat la seva eficàcia i el que seguiré fent servir per a omplir la meva vida de satisfaccions que també són les dels meus éssers estimats.

Aquest escrit s’ha realitzat l’Abril de 2020, durant el confinament de la crisi per Coronavirus, per a sortir-ne aplico la mateixa estratègia que la descrita en el paràgraf anterior i no dubto que també en sortiré victoriós d’aquesta batalla.

Ningú va dir que la vida era fàcil, recordeu sempre la cita del poema d’Antonio Machado, CAMÍNANTE NO HAY CAMINO,SE HACE CAMINO AL ANDAR i “mai tan ben dit”.

M’ha agradat molt participar en aquesta iniciativa proposada per Stop Accidentes, i desitjo que us hagi servit d’ajuda a molts de vosaltres.

Estic a la vostra disposició.

Josep Roca[:es]

RESUMEN

Soy Josep Roca, tengo 64 años, tuve un accidente de tráfico a los 38 años de edad (18 enero 1993), llevo actualmente 27 años en silla de ruedas, (tetraplejia)

Durante mis 38 años de “funcional” mi vida se desarrollaba como la de cualquier persona, tenía mi familia, mi trabajo (Policía Local), mis amistades, mi deporte, (artes marciales “karate”), mi ocio (buceador) incluía ello viajes de aventura, el último a Nordkapp (Noruega).

Está claro que mi línea de vida seguía el horizonte como la de cualquiera, tenía muchos proyectos en mente y mi pretensión era conseguir los objetivo propuestos a medida que se fueran cumpliendo las fechas que yo destinaba para ello.

 ACCIDENTE

El 15 de enero de 1993 falleció mi pareja de cáncer, me traslade a Cadaqués para bucear y relajar mi mente de todo lo acumulado durante la enfermedad de mi compañera.

Era el día 18 de enero, tres días después a las 19 horas (noche), circulaba por una carretera recta, a lo lejos apreciaba una curva, tres vehículos me precedían por lo que procedí a adelantarlos, cuando estaba en mitad de la maniobra, salió un camión de la curva, todos conocemos las limitaciones de nuestro vehículo, en mi caso, acelerar y adelantar al que me quedaba no era posible como tampoco frenar y dejar pasar al que había adelantado.

Así pues, para no colisionar contra el camión procedí a dar un golpe de volante, salí de la carretera yendo a parar en medio del campo, la suerte me sonrió y no me ocurrió nada, el único problema era que, intentaba sacar la furgoneta del campo y me patinaban las ruedas por lo que llamé a una grúa.

Me desplace al arcén en espera de la grúa, en esta ocasión la suerte se puso en mi contra porque otro señor que circulaba con exceso de velocidad,  la curva era bastante amplia y por no reducir la velocidad, o frenar un poco y seguir circulando por donde corresponde,  invadió el arcén para que no le culeara el vehículo, allí estaba yo,  esto fue motivo de atropello siendo el resultado 18 meses de hospital,  sales del hospital con una tetraplejia (lesión medular),  condenado toda la vida a la silla de ruedas y a una dependencia total para realizar las actividades de la vida diaria precisando de una tercera persona para cubrir tus necesidades.

Quisiera aportar información sobre la lesión medular y las consecuencias según el nivel de ella.

Lesión medular es aquel traumatismo adquirido el cual se rompe la parte ósea de la columna vertebral y ello implica el corte de la médula espinal qué es la encargada de transmitir todas las órdenes sensitivas y motrices desde el cerebro a todas las partes del cuerpo.

Según la altura de esta lesión eres más o menos funcional y por ello se distingue una paraplejia o una tetraplejia, paraplejia son todas aquellas personas que van en silla de ruedas y se ven conducir vehículos, ello quiere decir que su lesión es baja, tienen control de tronco, brazos y manos funcionales y son semi independientes

La tetraplejia en términos generales implica en un 95 % de los lesionados no poder conducir puesto que no tienen control de tronco y sus brazos y manos no son funcionales por ello también precisan de la ayuda de una tercera persona prácticamente todo el día para realizar las “AVD” (actividades de la vida diaria)

Ello quiere decir, acostarte, levantarte, realizarte la higiene, vestirte, alimentación, evacuación, micción puesto que no controlas esfínteres, etcétera.

Podemos dedicar este párrafo al sexo, el 95% de los lesionados medulares no tienen erección por lo que se precisa de fármacos para producirla, la gran mayoría utiliza “Viagra”, o sea que, sexo sí que se tiene, pero la percepción física la has perdido puesto que no tienes sensibilidad, por lo que se refiere a las mujeres también pueden tener sexo, pero tienen que dotarse de un lubricante puesto que al no tener sensibilidad puede haber desgarros.

Existen algunas lesiones incompletas, (las mínimas), las cuales conservan parte de sensibilidad, en este caso pueden seguir gozando del sexo en su amplitud o en la medida del residuo de la lesión. 

SALIDA DEL HOSPITAL

Leído hasta aquí es todo lo aprendido en el hospital, llega la hora de darte el alta y afrontar la nueva vida en este mundo que no está hecho para personas con estas limitaciones, un nuevo horizonte como objetivo se abre ante ti i tu entorno, reto a conseguir que implica una lucha constante para ti y los tuyos el cual no contempla el desfallecimiento.

Para mí fue muy duro porque lo tuve que afrontar sin mi pareja y con unos padres con 70 años.

NUEVA VIDA

Durante todo el tiempo del hospital intenté aprovechar el tiempo al máximo por tal de sacar el máximo partido de las facultades que me habían quedado.

En todo momento y durante los 18 meses tuve el apoyo incondicional de mis padres, también iba recibiendo la visita de mis amistades, entre todos me daban ánimos y depositaron en mí toda su confianza que a la salida sería capaz de luchar y sacar el máximo partido de este entorno que le llamamos “mundo y sociedad” pese a mi nueva condición.

No quisiera pasar por alto antes de relatar mi nuevo ciclo que en los 18 meses de hospital tuve momentos con muchos ¿¿¿¿????? ¿porque a mí?, ¿qué sería de mí cuando saliera?, ¿y de mi familia?, ¿valía la pena seguir viviendo?, ¿porqué no me había quedado en el accidente? 

Cierto es que en el accidente quedaron muchos proyectos por realizar, sueños que cumplir y un mundo por descubrir.

No obstante empezó mi nueva etapa en junio de 1994, se me abría un abanico de posibilidades para pagar la factura a todos aquellos que estuvieron a mi lado en los peores momentos y demostrarme a mí mismo que era capaz de ello por lo que, día a día, semana a semana, mes a mes, año tras año y hasta día de hoy creo que he sacado máximo provecho de este nuevo ciclo de vida descubriendo y gozando de otras vivencias que de bien seguro en un estado funcional nunca me las hubiera podido imaginar.

He formado una nueva familia,  actualmente tengo una nieta de 4 años,  en 1997 volví a bucear en un club especializado en buceo adaptado siendo el primer club Europeo en esta especialidad, practique  atletismo en silla de ruedas,  forme parte de una asociación de discapacitados de Mollet y comarca siendo en la actualidad Vicepresidente,  llevo 14 años realizando un programa de radio en Radio Mollet 96.3, “BARRERES FORA” los miércoles de todas las semanas, otro en Radio Parets RAP 107 “SUPERACIÓN PERSONAL”  todos los martes,  desde la instauración del carnet por puntos año 2006 colaboro con Stop Accidentes como testimonio dando charlas de sensibilización en las autoescuelas a los infractores que han perdido puntos o permiso de conducir por imprudencias, y para completar el ciclo también traslado mi testimonio a alumnos de 4º de Eso de los colegios, colaborando también con ellos en los trabajos de fin de curso que implican temas de  discapacidad, participe  en las campañas de sensibilización del “Servei Catalá de Trànsit”, 2009 “Quan la vida dòna un tomb” y 2012-13 “Sí, podem evitar’ho”, colaboro activamente con los Ayuntamientos de la comarca para vigilar, advertir y sugerir todo lo relacionado con las barreras arquitectónicas urbanas así como informar a los establecimientos o comercios que las haya la forma de hacerlo accesible.

Queda claro que todo lo expuesto en este párrafo me produce muchas satisfacciones a título personal por el agradecimiento y la respuesta de todos aquellos que escuchan mi testimonio y a día de hoy puedo contabilizar unas 20.000 personas, en ocasiones me las encuentro por la calle y después de años me saludan y continúan dándome las gracias.

Otro motivo que me producen gran gozo es el colaborar con los Ayuntamientos asesorando sobre barreras arquitectónicas comprobando que después de mis reflexiones y sugerencias se realizan las obras correctamente dando una accesibilidad universal, asimismo ocurre con los establecimientos y comercios. 

No quiero decir con ello qué me siento orgulloso del accidente, pero si el lector-a de este testimonio es persona del colectivo de accidentes con lesiones irreversibles espero que esta lectura le sirva para animarle a sacar el máximo provecho de esta vida, esto enriquecerá su espíritu, su entorno se sentirá orgulloso de él-ella y socialmente será una persona respetada y querida.

Evidentemente podríamos hablar de cómo me planteo mi futuro, está claro y con conocimiento de causa puedo decir que en mis 27 años después del accidente, si esta pregunta se me hubiera hecho al principio hubiera contestado que muy oscuro, después de lo expuesto y mirando hacia atrás puedo decir que mi futuro ha sido como el de cualquier otra persona, así que, visto lo visto opino, “con algún matiz” que, el que me queda será igual que el de cualquiera. 

Finalmente, alguno de vosotros-as os podéis preguntar, qué herramientas he utilizado  para lograr encarrilar esta nueva situación,  el secreto está en una actitud positiva, cerebro bien ordenado,  constancia,  voluntad y por supuesto  entorno favorable, todo ello  es lo que me ha ayudado a conseguir lo relatado y sin lugar a dudas es el mecanismo que la realidad me ha demostrado su eficacia y el que seguiré empleando para llenar mi vida de satisfacciones que también se benefician de ello mis seres queridos.

Este escrito se ha realizado en abril del 2020, en pleno confinamiento de la crisis del Coronavirus, para salir de ello aplico la misma estrategia que la descrita en el párrafo anterior y no dudo también saldré victorioso de esta batalla.

Nadie dijo que la vida era fácil, recordad siempre la cita del poema de Antonio Machado, CAMINANTE NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR – “nunca mejor dicho”

Me ha sido muy grato participar en esta iniciativa propuesta por Stop Accidentes, deseo que haya servido de ayuda a muchos de vosotros-as.

Quedo a vuestra disposición.

 Josep Roca

 [:]