RESUM

Sóc Josep Roca, tinc 64 anys, vaig tenir un accident de circulació als 38 anys, (18/01/1993) actualment porto 27 anys en cadira de rodes (tetraplègia).

Durant els meus 38 anys de “funcional” la meva vida es desenvolupava com la de qualsevol persona, tenia família, feina,(Policia Local), amistats, passatemps (immersió) practicava esports (arts marcials “karate”) viatges d’aventura…el darrer al Cap Nord.

Està clar que la meva línia de vida seguia l’horitzó com la de qualsevol, tenia molts projectes en ment i la meva pretensió era aquella d’aconseguir l’objectiu desitjat a mesura de complir els terminis que jo hi destinava.

ACCIDENT

El 15 de gener de 1993 va morir la meva parella, de càncer, vaig anar a Cadaqués per a fer immersió i d’aquesta manera relaxar-me de tot allò acumulat durant la malaltia de la meva companya.

Un fosc capvespre del mes de gener, día 18, (tres dies després) a les 19h,  circulava per una carretera recta, a la llunyania es veia un revolt, jo tenia tres vehicles al davant, vaig decidir avançar-los, quan estava a la meitat de la maniobra, va sortir un camió del revolt i tots sabem de les limitacions dels nostres vehicles, en el meu cas accelerar i avançar el vehicle que em quedava no era possible com tampoc ho era frenar i deixar passar el que havia avançat.

Així doncs, per no xocar contra el camió vaig donar un cop de volant, vaig sortir de la carretera anant a parar en mig d’un camp, la sort em va somriure i no em va passar res,   l’únic problema era que, intentava treure la furgoneta del camp i em patinaven les rodes, motiu que em va fer trucar una grua.

Em vaig posar a la vorera per esperar la grua, amb tan mala sort que un altre vehicle que circulava amb excés de velocitat, el revolt era força ample i per no reduir o frenar una mica i seguir circulant per on toca, va envair la vorera perquè no li culeges el cotxe i allà estava jo, vaig ser atropellat, 18 mesos d’hospitalització, surto de l’hospital amb una tetraplegia (lesió medul·lar) condemnat de per vida a una cadira de rodes i a una dependència total per a realitzar totes les activitats de la vida diària i necessitat d’una tercera persona per a cobrir totes les meves necessitats.

Voldria afegir informació sobre la lesió medul·lar i les conseqüències segons el seu nivell.

Lesió medul·lar és aquell traumatisme adquirit el qual es trenca la part òssia de la columna vertebral implicant el tall de la medul·la espinal que és l’encarregada de transmetre totes les ordres sensitives i motrius des del cervell a totes les parts del cos.

Segons l’altura d’aquesta lesió ets més o menys funcional i a partir d’aquesta es distingeix una paraplegia d’una tetraplegia. Paraplègiques són totes aquelles persones que van en cadira de rodes i les podem veure conduint vehicles, fet que vol dir que la seva lesió és baixa, tenen control del tronc, braços i mans funcionals i són semi dependents.

La tetraplegia en termes generals implica en un 95% dels lesionats medul·lars que no poden conduir, atès que no tenen control del tronc i els braços i mans no són funcionals i necessiten ajuda d’una tercera persona pràcticament tot el dia. I això vol dir, que aquesta persona et posa al llit, et lleva, et renta, et vesteix, t’ajuda en l’evacuació i la micció, et dóna el menjar i un llarg etcètera.

Podem dedicar un paràgraf al sexe donat que el 95% dels lesionats medul·lars deixen de tenir ereccions, es necessitarà fàrmacs per produir-les. Majoritàriament s’utilitza “Viagra”, o sigui, sexe en pots tenir, però no tens la percepció física perquè no tens sensibilitat. Pel que fa a les dones poden tenir sexe sempre i quan utilitzin lubricants doncs en no tenir sensibilitat podrien patir esquinçaments.

Existeixen algunes lesions incompletes (les mínimes ) les quals es conserva part de sensibilitat, en aquest cas poden gaudir del sexe sense impediments.

SORTIDA DE L’HOSPITAL

Fins aquí és tot el que vaig aprendre a l’hospital, arriba el moment que et donen l’alta i has d’afrontar una nova vida en un món que no està fet per tu, amb aquestes limitacions, una nova vida per tu i el teu entorn, això suposarà una lluita diària on no té cabuda el defalliment
Per a mi va ser molt dur, perquè vaig haver-ho d’afrontar sense la meva parella i amb uns pares amb 70 anys.

NOVA VIDA

Durant tot el temps que vaig passar a l’hospital vaig intentar d’aprofitar el temps  per poder treure el màxim partit de les facultats que m’havien quedat.

En tot moment i durant els 18 mesos vaig tenir el suport incondicional dels meus pares, també em visitaven les amistats, entre tots em donaven ànims i dipositaren en mi tota la seva confiança que a la sortida jo seria capaç de lluitar i treure el màxim partit de tot aquest entorn al qual anomenem “món i societat” malgrat la meva nova condició.

Abans de continuar no em voldria oblidar de dir-vos que durant els 18 mesos d’hospital vaig tenir moments amb molts interrogants ……Per què a mi? , …Què en seria de mi en sortir? , …I de la meva família? … Valdria la pena seguir vivint? …Per què no m’hi havia quedat en l’accident?

És ben cert que en l’accident s’hi van quedar molts projectes per a realitzar, somnis que complir i tot un món per descobrir.

No obstant va començar la meva nova etapa el juny de 1994, se m’obria tot un ventall de possibilitats per a pagar la factura a tots aquells que van estar al meu costat en els pitjors moments i demostrar-me que era capaç de fer-ho, i per això dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any rere any i fins el dia d’avui he tret el màxim profit d’aquest nou cicle de vida descobrint i gaudint d’altres vivències que de ben cert que en un estat funcional mai les hauria ni tan sols imaginat.

He format una nova família, actualment tinc una néta de 4 anys. L’any 1997 vaig tornar a fer immersió en un club especialitzat en immersió adaptada, sent el 1r Club Europeu en aquesta especialitat. Vaig practicar atletisme en cadira de rodes. Vaig formar part d’una associació de discapacitats de Mollet i comarca de la qual actualment en sóc el Vicepresident. Des de fa 14 anys participo en un programa de ràdio a Ràdio Mollet 96.3, “Barreres Fora “tots els dimecres de cada setmana. A Ràdio Parets RAP 107 “Superació Personal “tots els dimarts. Des de la instauració del carnet per punts el 2006, col·laboro amb Stop Accidents donant xerrades de sensibilització a les autoescoles als infractors que han perdut punts o permís de conduir per imprudències, i per completar el cicle també trasllat el meu testimoni a alumnes de 4t d’ESO dels col·legis, col·laborant també en treballs de fi de curs dels alumnes que estan relacionats amb el tema de la discapacitat, vaig participar en les campanyes de sensibilització del “Servei Català de Trànsit”, 2009 “Quan la vida dóna un tomb” i 2012-13 “Sí, Podem evitar-ho”, col·laboro activament amb els Ajuntaments de la comarca per a vigilar, advertir i suggerir tot el relacionat amb les barreres arquitectòniques urbanes així com informar els establiments o comerços que les tinguin, i la manera de fer-ho accessible.

Queda clar que tot el que he exposat en aquest paràgraf, em dóna moltes satisfaccions a títol personal per l’agraïment i la resposta de tots aquells que escolten el meu testimoni i a dia d’avui, puc comptabilitzar unes 20.000 persones, algunes vegades les trobo pel carrer i després d’anys em saluden i encara em donen les gràcies.

Una altra de les coses que m’agrada és el fet de poder participar amb els Ajuntaments assessorant sobre barreres arquitectòniques, comprovant que després de les meves reflexions i suggeriments es realitzen les obres correctament, donant una accessibilitat universal, el mateix a els establiments i comerços .

No vull dir amb això que em senti orgullós de l’accident, però si el lector d’aquest testimoni és una persona del col·lectiu d’accidents amb lesions irreversibles espero que aquesta lectura li serveixi per a animar-lo a treure el màxim profit d’aquesta vida, que enriquirà el seu esperit, el seu entorn se sentirà orgullós  i socialment seràs una persona respectada i estimada.

Evidentment que podríem parlar de com em plantejo el futur, està clar i amb coneixement de causa podria dir que 27 anys després de l’accident, si aquesta pregunta se m’hagués fet al principi, hauria respost que molt fosc. Després de tot el que he explicat i mirant enrere puc dir que el meu “futur” ha sigut com el de qualsevol altra persona, així doncs vist el vist opino, “amb algun matís” que, el que em queda serà igual que el de qualsevol.

Finalment algú de vosaltres us podeu preguntar, quines eines he fet servir per a poder encaminar aquesta nova situació, el secret està en una actitud positiva, el cervell ben ordenat, constància, voluntat i evidentment un entorn favorable, tot junt m’ha ajudat a aconseguir el que us he explicat i sense dubte és el mecanisme que la realitat m’ha demostrat la seva eficàcia i el que seguiré fent servir per a omplir la meva vida de satisfaccions que també són les dels meus éssers estimats.

Aquest escrit s’ha realitzat l’Abril de 2020, durant el confinament de la crisi per Coronavirus, per a sortir-ne aplico la mateixa estratègia que la descrita en el paràgraf anterior i no dubto que també en sortiré victoriós d’aquesta batalla.

Ningú va dir que la vida era fàcil, recordeu sempre la cita del poema d’Antonio Machado, CAMÍNANTE NO HAY CAMINO,SE HACE CAMINO AL ANDAR i “mai tan ben dit”.

M’ha agradat molt participar en aquesta iniciativa proposada per Stop Accidentes, i desitjo que us hagi servit d’ajuda a molts de vosaltres.

Estic a la vostra disposició.

Josep Roca