[:CA]HISTÒRIA DEL MEU ACCIDENT[:es]HISTORIA DE MI ACCIDENTE [:]

[:CA]Em dic Jordi i tinc 47 anys. Recordo que va passar l’any 2003, amb 30 anys. M’havia casat l’any 2000 i també aquell any vaig començar a treballar de Mosso d’Esquadra, concretament al grup d’Investigació de Badalona per a combatre el tràfic de substàncies estupefaents. El darrer record que tinc una mica amb cara i ulls és haver assistit amb la meva dona a un concert dels Red Hot Chilli Peppers, després….el no res, tot en blanc, no en guardo cap record del que em va passar. 

Els següents records els incloc en una escala de grisos a dins de la meva memòria, a on apareix un noi que es diu Jordi i m’explicava que estava a l’Institut  Guttman degut a que havia tingut un accident de moto i a conseqüència del qual havia patit un traumatisme cranioencefàlic greu que m’havia fet estar en coma profund durant 3 mesos i mig del qual ja feia mig any que me n’havia sortit.

Tot el que recordo d’aquella època de la meva vida és una barreja de coses reals amb l’aparença de somnis i altres fets concrets més traumàtics: de la meva estada a la Guttman(1 any i mig), recordo les paraules amables d’en Jordi dient que havia de lluitar per tirar endavant com havia fet ell( era un xicot voluntari que havia passat per la mateixa experiència feia un temps i se n’havia sortit), també recordo altres pacients de la Guttman que estaven allà per infinitat de motius(la cagada d’un colom damunt d’una petita ferida que tenia al cap i encara no se li havia tancat, una dona que passejant per la Rambla se li havia caigut un test d’un balcó i s’havia quedat tetraplègica, etc,), les meves sessions amb la logopeda, amb la neuropsicòloga(que van acabar-se amb una frase lapidària d’ella: Jordi, no cal que vinguis més ja que estàs més bé que la majoria de la gent que no ha tingut un accident.), les sessions al gimnàs de la Guttman a on treballava amb diferents fisioterapeutes. Després d’estar diverses hores al gimnàs, tornava a la planta a on estàvem ingressats els lesionats  cerebrals i dormia allà. Un nombrós equip d’infermers/es es feia càrrec de les meves necessitats bàsiques.

També recordo diversos moments en els quals estava amb la meva dona, d’aquests moments els meu records no són gaire bons ja que recordo perfectament el dia que ella em va dir que els dilluns, dimecres i divendres eren els dies que vindria ella a veure’m i que només el dimarts i els dijous podia venir-me a veure la meva mare.(no volia coincidir amb ella ja que no tenien una bona relació). Però la meva mare, la qual sempre ha tingut un caràcter sobre protector, un dia va venir quan no podia i van coincidir. Aquell dia, quan la meva dona em va venir a buscar al gimnàs em va dir textualment: “Jordi, això no pot ser, has de triar, o la teva mare o jo.” . Jo li vaig dir que no li podia contestar a aquella pregunta, que no podia escollir. Ella em va dir que amb aquella resposta ja havia escollit. Un altre dia, recordo que estàvem a l’habitació, jo al llit, algun infermer, la meva mare, la meva dona i jo ens vam començar a discutir no sé perquè, el que sé és que la discussió va acabar quan ella em va tirar a sobre meu l’anell de casament. Sorprenentment no ens vam separar (l’únic que puc dir d’aquella època és que tinc records molt esporàdics com el fet que ella em tirés a la cara que jo havia tingut l’accident perquè anava begut i drogat, fins i tot un dia es va atrevir a preguntar-me/afirmar-me que jo havia tingut l’accident perquè m’havia volgut suïcidar; llavors si que jo li vaig respondre que com a policia que era, si es pensa que disposant d’una arma, jo havia escollit arriscar la vida d’altres persones en comptes de disparar-me un tret al cap…no recordo el que ella em va contestar. Un altre dia que es casava un dels meus millors amics i jo era el padrí del casament, la meva dona i jo vivíem junts, en llits separats a la mateixa habitació, i com que jo degut a un osteoma gegant  que tenia al maluc esquerra m’impedia poder asseure’m bé a gairebé tot arreu, p.e. la tassa de vàter, per la qual cosa em veia  obligat molt al meu pesar a fer-me la caca al llit estirat. Doncs la nit anterior al casament del meu amic em vaig fer caca a sobre. Ella em va netejar i llavors em va dir que havia d’anar al casament portant bolquers. Jo m’hi vaig negar perquè mai n’havia dut perquè no se m’havia escapat la caca durant el dia. Això va provocar una discussió entre tots dos que va fer que quan un altre amic ens va venir a buscar per anar junts en cotxe, el conflicte va provocar que ens endarreríssim i vam arribar amb la boda ja finalitzada. Un altre dia, em va venir a veure una parella d’amics i quan ja s’acomiadaven, jo els hi vaig dir que els esperava tornar-los a veure ben aviat; la meva cara d’estupefacció que deuria posar quan vaig sentir que ella els hi deia que quan em volguessin tornar venir a veure, ella ja els hi donaria l’adreça de la residencia en la que estaria ingressat(a mi no me n’havia dit res).

Vaig parlar amb la meva mare la qual em va venir a buscar i li va dir que jo tenint 3 germans i una mare no aniria ingressat a una residencia mai. Des de llavors que visc amb la meva mare (d’això ja fa 15 anys). El dia que vaig haver d’anar als jutjats per a celebrar la vista del divorci,  quina va ser la meva sorpresa, i també de la jutgessa, quan ella li va reclamar que jo li havia de passar una pensió. La jutgessa li va dir que no ja que el màxim perjudicat de l’accident havia estat jo; la meva ex dona va afirmar amb vehemència que si jo havia tingut l’accident era perquè anava begut i drogat fins al capdamunt; la jutgessa li va recriminar que no era el moment per a determinar allò; llavors la meva ex dona va mentir amb alevosia i li va dir que demanava la pensió ja que ella era mestra i estava a la llista de substitutes a jornada complerta i que degut al meu accident havia hagut de canviar-se a mitja jornada per a poder-se fer càrrec de mi. Mentida, ja que de mi se’m feien càrrec a la Guttmann i a més, me’n recordo perfectament  quan ella m’havia dit que es canviava d’aquesta llista de jornada complerta a mitja jornada i el record era d’abans de l’accident. Quina poca vergonya!!! A sobre, quan vam sortir de la sala de vistes ja divorciats, ella, davant dels nostres familiars, va fer un salt d’alegria i un gest com si hagués obtingut un triomf i va exclamar: “siiii, bé”( en veu alta perquè ho sentís millor tothom).

La versió que ella m’havia explicat del que va passar i que m’havia repetit innombrables vegades va ser aquesta: l’estiu de 2003  vam prendre la decisió de separar-nos una temporada i decidir si tornàvem o era una separació definitiva. Es veu que jo em vaig desmadrar, vaig deixar de banda les meves amistats de sempre i vaig començar a sortir amb amistats noves bevent i drogant-me. Vaig tenir l’accident quan tornava del sopar de Nadal de la comissaria; anava a 200 km/hora en una zona de 70. Quan em van ingressar en coma a Can Ruti i em van fer les analítiques pertinents vaig donar positiu en totes les drogues que existeixen. Suposo que ella va voler a tornar estar junts perquè es deuria sentir en part responsable del que m’havia passat( tot i que jo en cap moment li havia recriminat res, doncs ho tinc claríssim que l’únic responsable del que em va passar vaig ser jo i només jo. Respecte a les diferències entre la meva i la seva versió, mai he volgut saber quina part de la seva historia era certa, però no per por sinó pel fet que quin benefici n’obtindria?

 

Llavors me’n van haig anar a viure amb me mare, d’això ja en fa 15 anys i ben content que n’estic. Ella al principi m’ajudava en les meves necessitats bàsiques però a mesura que s’ha anat fent gran (ara ja té 85 anys) ha hagut de veure com la substituïen en les seves tasques diferents assistents personals. En aquests 15 anys, la meva mare m’ha explicat algunes vivències sobre el meu accident: quan tenia 68 anys i estava treballant a la seva parada del mercat, quan va veure que s’apropava un mosso de 2 metres, va llençar la roba al terra i va exclamar: “en Jordi, com està? S’ha mort?” El mosso li va explicar el succeït i la va acompanyar fins a Can Ruti. Allà no es va moure del meu costat durant tot el temps que vaig estar en coma profund.. Va passar moments horrorosos, com quan va sentir com la mare de la meva ex li va dir: “Tingues en comptes que si s’ha de desenxufar en Jordi de les màquines que el mantenen en vida, tú ets qui té l’última paraula”, tot això en un to de veu suficientment alt perquè ella ho sentís. També ha viscut grans moments, com quan el doctor Sarmiento em va salvar la vida col·locant-me una vàlvula de titani de drenatge al cervell perquè aquest no m’explotés degut a l’acumulació de l’aigua. Doncs al cap d’uns 10 anys, en una visita rutinària que vaig venir a fer a can Ruti, vaig voler anar a urgències per a agrair-li al Dr. Sarmiento l’haver-me salvat la vida; encara recordo les llàgrimes d’emoció del doctor.

Està clar que al tenir un accident d’aquesta gravetat, la vida et fa un gir radical perquè passes de ser algú autònom, que et vals per tu mateix per fer les coses, a ser algú que necessites d’altres persones per a fer coses que abans podia fer jo sense la més mínima dificultat. El canvi l’he notat molt en el tipus de prioritats que tenia abans i les que tinc ara: ara són prioritats de lo més bàsiques i elementals com per exemple 

  • Poder cagar: degut a al problema que he comentat abans, jo havia de fer-me la caca al llit. Imagineu-vos el que suposa per a l’autoestima d’una persona adulta que es nota quan té ganes de cagar, haver d’acceptar cagar-se al llit, deixar-ho tot fet una merda (i mai millor dit), esperar a que vingui l’infermer o el familiar a netejar-te i canviar els llençols. Un cop operat i solucionat aquest tema, al principi quan anava al lavabo, no hi podia anar sol, havia d’anar acompanyat d’algú que supervisés que no patís cap relliscada o caiguda (anava acompanyat d’algú de confiança però per més confiança que li tinguis, anar al lavabo acompanyat no és lo seu), després ja vaig poder-hi anar sòl però la poca mobilitat que tenia, m’impedia eixugar-me el cul jo solet i m’havien d’ajudar, a la fi ja ho vaig aconseguir i l’últim gran triomf aconseguit en aquest sentit va ser el de poder netejar amb l’escombreta la brutícia que havia produït a la tassa del vàter. Per això, actualment, quan acabo d’anar al vàter i estic netejant amb l’escombreta la brutícia feta, sento a la meva mare que em crida des del menjador: “Jordi, que ja portes 20 minuts netejant el vàter, segur que està net”. Això que significa: doncs que quan ens hem vist privats de fer una cosa (per més xorra que ens pugui semblar ara), quan recuperem el poder tornar-la a fer, li donem un valor immens.
  • Poder vestir-me jo sòl. Quan em van començar a explicar estratègies per a vestir-me jo sòl, vaig haver d’acceptar passar de trigar 5 minuts per a vestir-me a trigar 1 hora i mitja. Com que a les 07’30 ja tinc el transport esperant-me a la porta de casa, doncs havia de pagar una assistent personal perquè m’ajudés a vestir-me i em donés temps. Passats diversos anys practicant el vestir-me sòl, ara puc dir que tan sols trigo entre ½ hora o ¾ depenent de si m’haig de posar els mitjons.
  • Dutxa: al principi em dutxaven, després, amb la meva evolució i la capacitat de posar-me dret, a mi em feia il·lusió poder-me dutxar dret (tal com ho feia abans de l’accident). Però és clar, hi havia zones del cos a on no podia arribar( els peus) i per això tornava a necessitar una assistent personal. Però és clar, jo recordava el moment de la dutxa com un moment íntim amb mi mateix i per aquest motiu vaig treure el plat de dutxa i així d’aquesta manera, poder arribar caminant amb el caminador, asseure’m a la cadira de bany i poder-me ensabonar tot el cos jo sòl. I ara, a vegades, quan m’ajupo i em començo a ensabonar els dits dels peus, tanco els ulls i no me’n sé avenir d’estar-ho fent jo sol (tornem al tema de donar valor a coses que abans les consideraves insignificants).
  • Proveu d’imaginar-vos el que significa per algú que està en cadira de rodes degut a un accident que li diguin que existeix la possibilitat de poder tornar a caminar. Em va costar molt de temps posar-me dempeus sòl, més endavant fer unes poques passes fins que finalment, després d’un immens esforç, vaig arribar a ser capaç de caminar amb autonomia durant 1 hora i mitja agafat d’un caminador. Però és clar com que la meva velocitat de caminar era molt lenta i la meva obsessió per caminar i mostrar a tothom que n’era capaç era gairebé malaltissa, això, està clar que va provocar situacions ridículament surrealistes, per tant, vaig haver de prendre la decisió sobre si era més important el caminar o dur una vida el màxim de normal i funcional possible(encara que això signifiqués moure’m pels llocs amb la cadira elèctrica). Finalment vaig arribar a la conclusió que el millor era trobar un equilibri entre tots dos aspectes,

 

Malgrat la gravetat del meu accident i algunes de les conseqüències que  ha comportat, em considero una persona afortunada. En primer lloc, pel fet d’estar viu, per a mi és com si la vida m’hagués donat una segona oportunitat, com si hagués tornat a néixer. També em considero una persona afortunada pel fet d’haver patit una lesió cerebral i no haver sofert cap de les greus lesions cognitives o de capacitat d’expressió verbal que he pogut veure que han patit persones amb lesions cerebrals semblants a la meva. I per últim, el fet que les imprudències que vaig cometre al tenir el meu accident, les pago jo, però  no vaig fer mal a cap altra persona. Conec a gent que ha tingut accidents per petites distraccions i a conseqüència dels quals havien patit danys greus terceres persones. Veure el remordiment i pes a la consciencia que pateixen i patiran aquestes persones la resta de la seva vida no m’ho vull ni arribar a imaginar.

 

Quan et passa un episodi tan greu a la vida, crec que és molt important acceptar la nova realitat que vius i que et tocarà viure a partir d’ara a la teva vida. Però sobretot, adaptar-te a aquesta nova realitat perquè si no ho fas, no seràs feliç i no només això sinó que estaràs amargat i amargaràs a tota la gent del teu voltant i ningú voldrà estar a prop teu. Doncs per poder acceptar i adaptar-me a aquesta nova realitat, sempre he tingut un model en el qual emmirallar-me i aquest no ha estat cap altre que un dels meus tres germans, en Dani. Ell va patir un accident de cotxe degut a una petita distracció el 1993. A conseqüència d’aquest accident va quedar tetraplègic amb totes les implicacions de manca de sensibilitat i mobilitat que això comporta. Quan en Dani va tenir l’accident jo tenia 21 anys;  veure l’esforç i la lluita que tenia diàriament en Dani em va fer reflexionar: pensava que si a mi la vida em fes passar per un episodi tan dur, segur que seria incapaç de superar-ho. Doncs qui m’anava a dir que per aquelles ironies que té la vida, per a mi també tenia destinat un episodi traumàtic, per no parlar del patiment que això ha comportat per a la meva mare. Això, el que també  demostra, és que la carretera és molt freda i no diu: va vinga, com que en aquesta família hi ha un germà que va en cadira de rodes, la resta de germans poden cometre les imprudències que vulguin. La carretera és com una loteria, pel simple fet de sortir a la carretera ja agafes un número i per cada petita imprudència que anem cometent, anem agafant números fins que si tenim molts números ens pot tocar la grossa i aquesta no és gens agradable.

És evident, que el fet d’haver viscut tant de prop un accident de trànsit amb totes les seves corresponents seqüeles, com el que va patir el meu germà Dani, tot i que pugui sonar cruel va ser positiu per a mi. Ho dic en el sentit que em vaig adonar, veient el meu germà superant les dificultats del dia a dia amb moltíssima força de voluntat i esperit de superació, quan a mi em va passar el fet traumàtic del meu accident, vaig recordar el seu episodi, vaig reflexionar i vaig arribar a la conclusió que l’única manera de sortir-me’n i tirar endavant era posant el mateix esperit de sacrifici, força de voluntat i afany de superació que hi va posar ell per a poder tirar endavant en una situació tan traumàtica i complicada. Mai he estat dels que s’ha anat preguntant: “Perquè a mi”; o arribar a pensar que si la vida era injusta pel fet que haguéssim tingut accidents tant el meu germà com jo, qui dictamina el que és just i injust en aquesta vida. Perquè és més injust això que us he explicat que el fet que una mosca quedi atrapada en una teranyina?

Curiosament, abans de l’accident, la meva vida es centrava en l’aspecte laboral, matrimonial i social (poques amistats, la veritat); però des que he tingut l’accident, la meva vida social ha augmentat força: he fet 4 anys a l’aula de teatre de Mataró amb les seves corresponents obres teatrals; he fet diversos d’espectacles al carrer, perfomances diverses, participacions en la rua de l’enterrament de la sardina; participació com actor en una websèrie, aparició en diversos programes televisius, he realitzat un postgrau a la Universitat de Barcelona, col·laboro com a locutor de ràdio en un programa setmanal a Ràdio Mataró. Sense cap mena de dubte, m’agrada molt més la vida social que tinc ara que la que tenia abans.

Personalment, el que em costa més d’acceptar i trobo més cruel del meu cas és l’evolució. Vaig sortir del coma i la meva evolució pel que fa a la mobilitat va ser imparable. Vaig passar del coma a posar-me dret amb dificultats i molt esforç després. començar a caminar (primer unes poques passes i al final  vaig ser capaç de caminar amb caminador 1 hora i mitja sense parar), paral·lelament, pel que fa a l’autonomia personal, era capaç d’aixecar-me tot sòl de la cadira de rodes, agafar el caminador i llavors  anar al lavabo tot sòl o estar-me més d’una hora caminant amb autonomia, pujar els 25 esglaons que necessito superar per arribar a la terrassa de casa, a l’hora era capaç de vestir-me, despullar-me, posar-me al llit tot sòl. Però cap allà l’any 2013 tot va començar a canviar. El motiu fou que a la cama dreta( la que té més força) vaig començar a patir unes enrampades molt fortes (la sensació ve a ser com si em passés una forta corrent elèctrica per la cama. Això cada vegada va anar augmentant la seva freqüència i la intensitat del dolor fins a arribar a uns límits de dolor impossible d’explicar amb simples paraules. És clar, quan això em passava assegut a la cadira o estirat al llit, l’immens dolor que patia me l’aguantava i ja està, però quan aquestes enrampades em venien mentre estava caminant, no només era el dolor que patia sinó que, a més, la cama i el peu dret patien una tremolor i encongiment que provocaven que em desequilibrés amb la conseqüent caiguda al terra. Vaig arribar a caure tantes vegades que, degut a la impossibilitat de la meva mare per aixecar-me del terra, havia d’avisar a la Creu Roja per a que vinguéssim a aixecar-me.. Afortunadament, cap de les nombroses caigudes que vaig tenir va comportar cap lesió important però és clar, aquestes caigudes va comportar que paulatinament anés deixant de caminar i, evidentment vaig deixar de pujar escales pel perill que tenia caure des d’una alçada considerable. Per aquest motiu, a mesura que m’anaven augmentant les maleïdes enrampades jo havia de disminuir les meves caminades i activitat física. A conseqüència d’això, la meva força i estat físic va anar davallant, amb l’inevitable pèrdua de la capacitat per a fer activitats tan bàsiques com vestir-me o anar al vàter sòl. Això és el més dur de suportar: tenir un accident que implica la pèrdua de la capacitat de poder fer tasques quotidianes de la vida diària, llavors, aconseguir mitjançant un esforç immens poder adaptar la realització d’aquestes tasques a les meves possibilitats. Doncs com deia, llavors haver d’acceptar que degut a una complicació mèdica, tots aquests triomfs que havia assolit i aconseguit, els tornava a perdre d’una manera tan cruel. La crueltat és pel fet de veure que cap de les diverses opinions mediques a les que busco ajuda, no em troben una solució a la meva problemàtica.

Si a tot això li afegim el fet que degut al Covid 19 ha comportat el confinament al domicili i, per tant, deixar de poder anar a rehabilitació amb el que suposa això de perdre més la meva forma física ja que allí era el moment del dia a on el meu cos tenia més mobilitat. Un cop vaig sentir una frase de l’Albert Espinoza, magnífic creador de ‘Polseres vermelles’ i altres treballs, deia la frase:”Vivir es aprender a perder lo que ganaste”, doncs bé, o jo no he après a viure o no sé ben bé que és però el que jo tinc clar és qui ni vull ni aprendré a viure amb la pèrdua del que vaig guanyar. No ho sé si potser no vaig entendre ben bé el significat de la frase però el que tinc clar és que mai em rendiré fins a tornar a aconseguir el que vaig assolir un cop pel que fa a la meva recuperació. Hi ha hagut dies que he tingut la temptació de llençar la tovallola i rendir-me però aquest impuls em dura poc i em dic a mi mateix que si he estat capaç de resistir un fet tan traumàtic com l’accident i les seves seqüeles, ara haig de ser capaç de resistir aquesta maleïda complicació mèdica. Els anys que duc havent de resistir una situació tan dura com la que implica un accident de trànsit, m’han servit per adonar-me quan veig i sento queixar-se a gent per coses a la vida que sota el meu punt de vista són nimietats i menudències, reflexiono i sóc del parer que quan la vida posa proves tan dures per a superar, escull a gent amb una alta capacitat de resiliència per a superar-ho (a vegades erra i determinada gent no es veu capaç de lluitar i es rendeix), però us puc ben assegurar que de moment aquest no és el meu cas i gràcies al recolzament familiar, d’amistats i de la meva xicota,, lluitaré fins a on faci falta.. Des de fa poc que tinc núvia i això em provoca una gran il·lusió, ànims  i esperances de poder formar una família amb dona i fills com en Dani, el meu germà.[:es]Me llamo Jordi y tengo 47 años. Recuerdo que pasó en 2003, con 30 años. Me había casado en 2000 y también ese año empecé a trabajar de Mosso d’ Escuadra, concretamente en el grupo de Investigación de Badalona para combatir el tráfico de sustancias estupefacientes. El último recuerdo que tengo un poco con cara y ojos es haber asistido con mi mujer a un concierto de los Red Hot Chilli Peppers, después … .el nada, todo en blanco, no guardo ningún recuerdo de lo que me pasó.

Los siguientes recuerdos los incluyó en una escala de grises dentro de mi memoria, donde aparece un chico que se llama Jordi y me contaba que estaba en el Instituto Guttman debido a que había tenido un accidente de moto ya consecuencia del cual había sufrido un traumatismo craneoencefálico grave que me había hecho estar en coma profundo durante 3 meses y medio del que ya hacía medio año que me había salido.

Todo lo que recuerdo de aquella época de mi vida es una mezcla de cosas reales con la apariencia de sueños y otros hechos concretos más traumáticos: de mi estancia en la Guttman (1 año y medio), acuerdo las palabras amables de ‘Jordi diciendo que había que luchar para salir adelante como había hecho él (era un muchacho voluntario que había pasado por la misma experiencia hacía un tiempo y se había salido), también recuerdo otros pacientes de la Guttman que estaban allí para infinidad de motivos (la cagada de una paloma encima de una pequeña herida que tenía en la cabeza y todavía no se le había cerrado, una mujer que paseando por la Rambla se le había caído un test de un balcón y se había quedado tetrapléjica , etc,), mis sesiones con la logopeda, con la neuropsicóloga (que acabaron con una frase lapidaria de ella: Jordi, no hace falta que vengas más ya que estás mejor que la mayoría de la gente que no ha tenido un accidente.), las sesiones en el gimnasio de la Guttman donde trabajaba con diferentes fisioterapeutas. Después de estar varias horas en el gimnasio, volvía a la planta donde estábamos ingresados los lesionados cerebrales y dormía allí. Un numeroso equipo de enfermer@s se hacía cargo de mis necesidades básicas.

También recuerdo varios momentos en los que estaba con mi mujer, de estos momentos los recuerdos no son muy buenos ya que recuerdo perfectamente el día que ella me dijo que los lunes, miércoles y viernes eran los días en que vendría ella a verme y que sólo el martes y los jueves podía venir a ver a mi madre. (no quería coincidir con ella ya que no tenían una buena relación). Pero mi madre, la que siempre ha tenido un carácter sobreprotector, un día vino cuando no podía y coincidieron. Ese día, cuando mi mujer me vino a buscar el gimnasio me dijo textualmente: “Jordi, esto no puede ser, tienes que elegir, o tu madre o yo.” . Yo le dije que no le podía contestar a esa pregunta, que no podía escoger. Ella me dijo que con aquella respuesta ya había escogido. Otro día, recuerdo que estábamos en la habitación, yo en la cama, algún enfermero, mi madre, mi mujer y yo nos empezamos a discutir no sé porque, lo que sé es que la discusión terminó cuando ella me tiró encima mío el anillo de boda. Sorprendentemente no nos separamos (lo único que puedo decir de aquella época es que tengo recuerdos muy esporádicos como el hecho de que ella me tirara a la cara que yo había tenido el accidente porque iba bebido y drogado incluso un día se atrevió a preguntarme/afirmarme que yo había tenido el accidente porque me había querido suicidar; entonces si que yo le respondí que como policía que era, si se piensa que disponiendo de un arma, yo había elegido arriesgar la vida de otras personas en vez de dispararme un tiro en la cabeza … no recuerdo lo que ella me contestó. Otro día que se casaba uno de mis mejores amigos y yo era el padrino de la boda, mi mujer y yo vivíamos juntos, en camas separadas en la misma habitación, y como yo debido a un osteoma gigante que tenía en la cadera izquierda me impedía poder sentarme bien en casi todas partes, incluso en la taza de inodoro, por lo que me veía obligado muy a mi pesar a hacerme la caca en la cama tumbado. Pues en la noche anterior a la boda de mi amigo me hacer caca encima. Ella me limpió y entonces me dijo que tenía que ir a la boda llevando pañales. Yo me negué porque nunca había llevado porque no se me había escapado la caca durante el día. Esto provocó una discusión entre ambos que hizo que cuando otro amigo nos vino a buscar para ir juntos en coche, el conflicto provocó que nos retrasamos y llegáramos una vez la boda había finalizado. Otro día, me vino a ver una pareja de amigos y cuando ya se despedían, yo les dije que los esperaba volver a ver pronto; mi cara de estupefacción que debería poner cuando sentí que ella les decía que cuando me quisieran volver venir a ver, ella ya les daría la dirección de la residencia en la que estaría ingresado (a mí no me había dicho nada).

Hablé con mi madre la que me vino a buscar y le dijo que yo teniendo 3 hermanos y una madre no iría ingresado en una residencia más. Desde entonces que vivo con mi madre (de eso ya hace 15 años). El día que tuve que ir a los juzgados para celebrar la vista del divorcio, cuál fue mi sorpresa, y también la del juez, cuando ella le reclamó que yo le tenía que pasar una pensión. La juez le dijo que no ya que el máximo perjudicado del accidente había sido yo; mi ex mujer afirmó con vehemencia que si yo había tenido el accidente era porque iba bebido y drogado hasta las cejas; la juez le recriminó que no era el momento para determinar aquello; entonces mi ex mujer mintió con alevosía y le dijo que pedía la pensión ya que ella era maestra y estaba en la lista de sustitutas a jornada completa y que debido a mi accidente había tenido que cambiarse a media jornada para poder -se hizo cargo de mí. Mentira, ya que de mí se hacían cargo a la Guttmann y además, me acuerdo perfectamente cuando ella me había dicho que se cambiaba de esta lista de jornada completa a media jornada y el recuerdo era de antes de la accidente. Qué poca vergüenza !!! Encima, al salir de la sala de vistas ya divorciados, ella, ante nuestros familiares, dio un salto de alegría y un gesto como si hubiera obtenido un triunfo y exclamó: “siiii, bien” (en voz alta para que lo sintiera mejor todos).

La versión que ella me había explicado lo que pasó y que me había repetido innumerables veces fue esta: el verano de 2003 tomamos la decisión de separarnos una temporada y decidir si volvíamos o era una separación definitiva. Se ve que yo me desmadré, dejé de lado mis amistades de siempre y empecé a salir con amistades nuevas bebiendo y drogándome. Tuve el accidente cuando regresaba de la cena de Navidad de la comisaría; iba a 200 km / hora en una zona de 70. Cuando me ingresaron en coma en Can Ruti y me hicieron las analíticas pertinentes di positivo en todas las drogas que existen. Supongo que ella quiso volver estar juntos para que se debería sentir en parte responsable de lo que me había pasado (aunque yo en ningún momento le había recriminado nada, pues lo tengo clarísimo que el único responsable de lo que me pasó me yo y sólo yo. Respecto a las diferencias entre mi y su versión, nunca he querido saber qué parte de su historia era cierta, pero no por miedo sino por el hecho de que qué beneficio obtendría?

 Entonces me fuí a vivir con mi madre, de eso ya hace 15 años y bien contento que estoy. Ella al principio me ayudaba en mis necesidades básicas pero a medida que se ha ido haciendo mayor (ahora ya tiene 85 años) ha tenido que ver cómo la sustituian en sus tareas diferentes asistentes personales. En estos 15 años, mi madre me ha contado algunas vivencias sobre mi accidente: cuando tenía 68 años y estaba trabajando en su puesto del mercado, cuando vio que se acercaba un mozo de 2 metros, tiró la ropa el suelo y exclamó: “Jordi, como está? Se ha muerto? ” El mozo le contó lo sucedido y la acompañó hasta Can Ruti. Allí no se movió de mi lado durante todo el tiempo que estuve en coma profundo .. Pasó momentos horrorosos, como cuando sintió como la madre de mi ex le dijo: “Ten en cuenta que si se tienes que  desenchufar a Jordi de las máquinas que lo mantienen en vida, tú eres quien tiene la última palabra “, todo ello en un tono de voz suficientemente alto para que ella lo sintiera. También ha vivido grandes momentos, como cuando el doctor Sarmiento me salvó la vida colocándose me una válvula de titanio de drenaje en el cerebro para que este no me explotes debido a la acumulación del agua. Pues al cabo de unos 10 años, en una visita rutinaria que vine a hacer a can Ruti, quise ir a urgencias para agradecerle al Dr. Sarmiento el haberme salvado la vida; aún recuerdo las lágrimas de emoción del doctor.

Está claro que al tener un accidente esta gravedad, la vida te da un giro radical porque pasas de ser alguien autónomo, que te vales por ti mismo para hacer las cosas, a ser alguien que necesitas de otras personas para hacer cosas que antes podía hacer yo sin la más mínima dificultad. El cambio lo he notado mucho en el tipo de prioridades que tenía antes y las que tengo ahora: ahora son prioridades de lo más básicas y elementales como por ejemplo

1-    Poder cagar: debido a el problema que he comentado antes, yo debía hacerme la caca en la cama. Imaginaos lo que supone para la autoestima de una persona adulta que se nota cuando tiene ganas de cagar, que aceptar cagarse en la cama, dejarlo todo hecho una mierda (y nunca mejor dicho), esperar a que venga el enfermero o el familiar a limpiarte y cambiar las sábanas. Una vez operado y solucionado este tema, al principio cuando iba al lavabo, no podía ir solo, tenía que ir acompañado de alguien que supervisara que no sufriera ningún resbalón o caída (iba acompañado de alguien de confianza pero por más confianza que le tengas, ir al baño acompañado no es el suyo), luego ya voy poder ir suelo embargo la poca movilidad de que tenía, me impedía secarme el culo yo solito y me habían de ayudar, al fin ya lo conseguí y el último gran triunfo conseguido en este sentido fue el de poder limpiar con la escobilla la suciedad que había producido en la taza del váter. Por ello, actualmente, cuando acabo de ir al baño y estoy limpiando con la escobilla la suciedad hecha, siento a mi madre que me llama desde el comedor: “Jordi, que ya llevas 20 minutos limpiando el inodoro, seguro que está limpio “. Esto qué significa: pues que cuando nos hemos visto privados de hacer algo (por más chorra que nos pueda parecer ahora), cuando recuperamos el poder volverla a hacer, le damos un valor inmenso.

2-    Poder vestirme yo suelo. Cuando me empezaron a explicar estrategias para vestirme yo suelo, tuve que aceptar pasar de tardar 5 minutos para vestirme a tardar 1 hora y media. Como en las 07’30 ya tengo el transporte esperándome en la puerta de casa, pues tenía que pagar una asistente personal para que me ayudara a vestirme y me diera tiempo. Pasados varios años practicando vestirme suelo, ahora puedo decir que tan sólo tardo entre ½ hora o ¾ dependiendo de si tengo que poner los calcetines.

3-    Ducha: al principio me duchaba, después, con mi evolución y la capacidad de poner en pie, a mí me hacía ilusión poderme duchar derecho (tal como lo hacía antes del accidente). Pero claro, había zonas del cuerpo donde no podía llegar (los pies) y por eso volvía a necesitar una asistente personal. Pero claro, yo recordaba el momento de la ducha como un momento íntimo conmigo mismo y por este motivo saqué el plato de ducha y así de esta manera, poder llegar caminando con andador, sentarme en la silla de baño y poderme enjabonar todo el cuerpo yo suelo. Y ahora, a veces, cuando me agacho y me empiezo a enjabonar los dedos de los pies, cierro los ojos y no salgo de mi asombro de estarlo haciendo yo solo (volvemos al tema de dar valor a cosas antes las consideraba insignificantes).

4-    Intente imaginar lo que significa para alguien que está en silla de ruedas debido a un accidente que le digan que existe la posibilidad de poder volver a caminar. Me costó mucho tiempo ponerme de pie suelo, más adelante hacer unos pocos pasos hasta que finalmente, después de un inmenso esfuerzo, llegué a ser capaz de caminar con autonomía durante 1 hora y media cogido de un andador. Pero es claro como que mi velocidad de caminar era muy lenta y mi obsesión para caminar y mostrar a todo el mundo que era capaz era casi enfermiza, esto, está claro que provocó situaciones ridículamente surrealistas, por tanto, tuve que tomar la decisión sobre si era más importante el caminar o llevar una vida lo más normal y funcional posible (aunque esto significaba moverse por los lugares con la silla eléctrica). Finalmente llegué a la conclusión de que lo mejor era encontrar un equilibrio entre ambos aspectos,

A pesar de la gravedad de mi accidente y algunas de las consecuencias que ha comportado, me considero una persona afortunada. En primer lugar, por el hecho de estar vivo, para mí es como si la vida me hubiera dado una segunda oportunidad, como si hubiera vuelto a nacer. También me considero una persona afortunada por haber sufrido una lesión cerebral y no haber sufrido ninguna de las graves lesiones cognitivas o de capacidad de expresión verbal que he podido ver que han sufrido personas con lesiones cerebrales similares a la mía. Y por último, el hecho de que las imprudencias que cometí al tener mi accidente, las pago yo, pero no hice daño a ninguna otra persona. Conozco a gente que ha tenido accidentes por pequeñas distracciones ya consecuencia de los cuales habían sufrido daños graves terceras personas. Ver el remordimiento y peso a la conciencia que sufren y sufrirán estas personas el resto de su vida no me lo quiero ni llegar a imaginar.

 Cuando te pasa un episodio tan grave en la vida, creo que es muy importante aceptar la nueva realidad que vivos y que te tocará vivir a partir de ahora en tu vida. Pero sobre todo, adaptarse a esta nueva realidad porque si no lo haces, no serás feliz y no sólo eso sino que estarás amargado y amargarás a toda la gente de tu alrededor y nadie querrá estar cerca de ti. Pues para poder aceptar y adaptarse a esta nueva realidad, siempre he tenido un modelo en el que reflejarse me y este no ha sido otro que uno de mis tres hermanos, Dani. Él sufrió un accidente de coche debido a una pequeña distracción en 1993. A consecuencia de este accidente quedó tetrapléjico con todas las implicaciones de falta sensibilidad y movilidad que ello conlleva. Cuando Dani tuvo el accidente yo tenía 21 años; ver el esfuerzo y la lucha que tenía diariamente Dani me hizo reflexionar: pensaba que si a mí la vida me hiciera pasar por un episodio tan duro, seguro que sería incapaz de superarlo. Pues quien me iba a decir que por aquellas ironías que tiene la vida, para mí también tenía destinado un episodio traumático, por no hablar del sufrimiento que esto ha supuesto para mi madre. Esto, lo que también demuestra, es que la carretera es muy fría y no dice: va venga, como que en esta familia hay un germano que en sillas de ruedas, el resto de hermanos pueden cometer imprudencias que quieran. La carretera es como una lotería, por el simple hecho de salir a la carretera ya coges un número y por cada pequeña imprudencia que vamos cometiendo, vamos cogiendo números hasta que si tenemos muchos números nos puede tocar el gordo y ésta no es nada agradable.

Es evidente, que el hecho de haber vivido tan de cerca un accidente de tráfico con todas sus correspondientes secuelas, como el que sufrió mi hermano Dani, aunque pueda sonar cruel fue positivo para mí. Lo digo en el sentido de que me di cuenta, viendo mi hermano superando las dificultades del día a día con muchísima fuerza de voluntad y espíritu de superación, cuando a mí me pasó el hecho traumático de mi accidente, recordé su episodio, reflexioné y llegué a la conclusión de que la única manera de salir adelante y sacar adelante era poniendo el mismo espíritu de sacrificio, fuerza de voluntad y afán de superación que puso él para poder salir adelante en una situación tan traumática y complicada. Nunca he sido de los que se ha ido preguntando: “Porque a mí”; o llegar a pensar que si la vida era injusta debido a que hubiéramos tenido accidentes tanto mi hermano como yo, quien dictamina lo que es justo e injusto en esta vida. Porque es más injusto lo que he explicado que el hecho de que una mosca quede atrapada en una telaraña?

Curiosamente, antes del accidente, mi vida se centraba en el aspecto laboral, matrimonial y social (pocas amistades, la verdad); pero desde que he tenido el accidente, mi vida social ha aumentado bastante: he hecho 4 años en el aula de teatro de Mataró con sus correspondientes obras teatrales; he hecho varios de espectáculos en la calle, performances diversas, participaciones en el desfile del entierro de la sardina; participación como actor en una webserie, aparición en diversos programas televisivos, he realizado un postgrado en la Universidad de Barcelona, colaboro como locutor de radio en un programa semanal en Radio Mataró. Sin lugar a dudas, me gusta mucho más la vida social que tengo ahora que la que tenía antes.

Personalmente, lo que me cuesta más aceptar y encuentro más cruel de mi caso es la evolución. Salí del coma y mi evolución en cuanto a la movilidad fue imparable. Pasé del coma a ponerme de pie con dificultades y mucho esfuerzo después. empezar a caminar (primero unos pocos pasos y al final fui capaz de caminar con andador 1 hora y media sin parar), paralelamente, con respecto a la autonomía personal, era capaz de levantarme todo suelo de la silla de ruedas, coger el andador y entonces ir al baño todo suelo o estarme más de una hora caminando con autonomía, subir los 25 peldaños que necesito superar para llegar a la terraza de casa, a la hora era capaz de vestir -me, desnudarme, ponerme en la cama todo suelo. Pero allá por el año 2013 todo empezó a cambiar. El motivo fue que en la pierna derecha (la que tiene más fuerza) empecé a sufrir unas calambres muy fuertes (la sensación viene a ser como si me pasara una fuerte corriente eléctrica para la pierna. Esto cada vez fue aumentando su frecuencia y la intensidad del dolor hasta llegar a unos límites de dolor imposible de explicar con simples palabras. claro, cuando esto me pasaba sentado en la silla o acostado en la cama, el inmenso dolor que sufría me la aguantaba y ya está , pero cuando estas calambres me venían mientras estaba caminando, no sólo era el dolor que sufría sino que, además, la pierna y el pie derecho sufrían un temblor y encogimiento que provocaba que me desequilibrarse con la consecuente caída en el suelo. Llegué a caer tantas veces que, debido a la imposibilidad de mi madre para levantarme de la tierra, tenía que avisar a la Cruz Roja para que viniéramos a levantarme .. Afortunadamente, ninguna de las numerosas caídas que tuve comportó ninguna lesión importante pero es claro, estas caídas comportó que paulatinamente fuera dejando de caminar y, evidentemente dejé de subir escaleras por el peligro que tenía caer desde una altura considerable. Por este motivo, a medida que iban aumentando las malditas calambres yo debía disminuir mis caminatas y actividad física. A consecuencia de ello, mi fuerza y estado físico fue descendiendo, con la inevitable pérdida de la capacidad para realizar actividades tan básicas como vestirme o ir al baño suelo. Esto es lo más duro de soportar: tener un accidente que implica la pérdida de la capacidad de poder hacer tareas cotidianas de la vida diaria, entonces, conseguir mediante un esfuerzo inmenso poder adaptar la realización de estas tareas en mis posibilidades. Pues como decía, entonces que aceptar que debido a una complicación médica, todos estos triunfos que había logrado y conseguido, los volvía a perder de una manera tan cruel. La crueldad es por el hecho de ver que ninguna de las diversas opiniones médicas a las que busco ayuda, no me encuentran una solución a mi problemática.

Si a todo esto le añadimos el hecho de que debido a Covid – 19 ha comportado el confinamiento en el domicilio y, por tanto, dejar de poder ir a rehabilitación con lo que supone eso de perder más mi forma física ya que allí era el momento del día donde mi cuerpo tenía más movilidad. Una vez oí una frase de Albert Espinoza, magnífico creador de ti ‘y otros trabajos, decía la frase: “Vivir se aprender a perder lo que ganaste”, pues bien, o yo no he aprendido a vivir o no sé muy bien que es pero lo que yo tengo claro es que ni quiero ni aprenderé a vivir con la pérdida de lo que gané. No sé si quizás no entendí muy bien el significado de la frase pero lo que tengo claro es que nunca me rendiré hasta volver a conseguir lo que logré una vez con respecto a mi recuperación. Ha habido días que he tenido la tentación de tirar la toalla y rendirme pero este impulso me dura poco y me digo a mí mismo que si he sido capaz de resistir un hecho tan traumático como el accidente y sus secuelas, ahora debo ser capaz de resistir esa maldita complicación médica. Los años que llevo debiendo resistir una situación tan dura como la que implica un accidente de tráfico, me han servido para darme cuenta cuando veo y siento quejarse a gente para cosas en la vida que bajo mi punto de vista son nimiedades y menudencias, reflexiono y soy de la opinión que cuando la vida pone pruebas tan duras para superar, escoge a gente con una alta capacidad de resiliencia para superarlo (a veces yerra y determinada gente no se ve capaz de luchar y se rinde), pero os puedo asegurar que por el momento este no es mi caso y gracias al apoyo familiar, de amistades y de mi novia ,, lucharé hasta donde haga falta .. Desde hace poco que tengo novia y esto me provoca una gran ilusión, ánimos y esperanzas de poder formar una familia con mujer e hijos como Dani, mi hermano.

 [:]