HISTÒRIA DEL MEU ACCIDENT

Em dic Jordi i tinc 47 anys. Recordo que va passar l’any 2003, amb 30 anys. M’havia casat l’any 2000 i també aquell any vaig començar a treballar de Mosso d’Esquadra, concretament al grup d’Investigació de Badalona per a combatre el tràfic de substàncies estupefaents. El darrer record que tinc una mica amb cara i ulls és haver assistit amb la meva dona a un concert dels Red Hot Chilli Peppers, després….el no res, tot en blanc, no en guardo cap record del que em va passar. 

Els següents records els incloc en una escala de grisos a dins de la meva memòria, a on apareix un noi que es diu Jordi i m’explicava que estava a l’Institut  Guttman degut a que havia tingut un accident de moto i a conseqüència del qual havia patit un traumatisme cranioencefàlic greu que m’havia fet estar en coma profund durant 3 mesos i mig del qual ja feia mig any que me n’havia sortit.

Tot el que recordo d’aquella època de la meva vida és una barreja de coses reals amb l’aparença de somnis i altres fets concrets més traumàtics: de la meva estada a la Guttman(1 any i mig), recordo les paraules amables d’en Jordi dient que havia de lluitar per tirar endavant com havia fet ell( era un xicot voluntari que havia passat per la mateixa experiència feia un temps i se n’havia sortit), també recordo altres pacients de la Guttman que estaven allà per infinitat de motius(la cagada d’un colom damunt d’una petita ferida que tenia al cap i encara no se li havia tancat, una dona que passejant per la Rambla se li havia caigut un test d’un balcó i s’havia quedat tetraplègica, etc,), les meves sessions amb la logopeda, amb la neuropsicòloga(que van acabar-se amb una frase lapidària d’ella: Jordi, no cal que vinguis més ja que estàs més bé que la majoria de la gent que no ha tingut un accident.), les sessions al gimnàs de la Guttman a on treballava amb diferents fisioterapeutes. Després d’estar diverses hores al gimnàs, tornava a la planta a on estàvem ingressats els lesionats  cerebrals i dormia allà. Un nombrós equip d’infermers/es es feia càrrec de les meves necessitats bàsiques.

També recordo diversos moments en els quals estava amb la meva dona, d’aquests moments els meu records no són gaire bons ja que recordo perfectament el dia que ella em va dir que els dilluns, dimecres i divendres eren els dies que vindria ella a veure’m i que només el dimarts i els dijous podia venir-me a veure la meva mare.(no volia coincidir amb ella ja que no tenien una bona relació). Però la meva mare, la qual sempre ha tingut un caràcter sobre protector, un dia va venir quan no podia i van coincidir. Aquell dia, quan la meva dona em va venir a buscar al gimnàs em va dir textualment: “Jordi, això no pot ser, has de triar, o la teva mare o jo.” . Jo li vaig dir que no li podia contestar a aquella pregunta, que no podia escollir. Ella em va dir que amb aquella resposta ja havia escollit. Un altre dia, recordo que estàvem a l’habitació, jo al llit, algun infermer, la meva mare, la meva dona i jo ens vam començar a discutir no sé perquè, el que sé és que la discussió va acabar quan ella em va tirar a sobre meu l’anell de casament. Sorprenentment no ens vam separar (l’únic que puc dir d’aquella època és que tinc records molt esporàdics com el fet que ella em tirés a la cara que jo havia tingut l’accident perquè anava begut i drogat, fins i tot un dia es va atrevir a preguntar-me/afirmar-me que jo havia tingut l’accident perquè m’havia volgut suïcidar; llavors si que jo li vaig respondre que com a policia que era, si es pensa que disposant d’una arma, jo havia escollit arriscar la vida d’altres persones en comptes de disparar-me un tret al cap…no recordo el que ella em va contestar. Un altre dia que es casava un dels meus millors amics i jo era el padrí del casament, la meva dona i jo vivíem junts, en llits separats a la mateixa habitació, i com que jo degut a un osteoma gegant  que tenia al maluc esquerra m’impedia poder asseure’m bé a gairebé tot arreu, p.e. la tassa de vàter, per la qual cosa em veia  obligat molt al meu pesar a fer-me la caca al llit estirat. Doncs la nit anterior al casament del meu amic em vaig fer caca a sobre. Ella em va netejar i llavors em va dir que havia d’anar al casament portant bolquers. Jo m’hi vaig negar perquè mai n’havia dut perquè no se m’havia escapat la caca durant el dia. Això va provocar una discussió entre tots dos que va fer que quan un altre amic ens va venir a buscar per anar junts en cotxe, el conflicte va provocar que ens endarreríssim i vam arribar amb la boda ja finalitzada. Un altre dia, em va venir a veure una parella d’amics i quan ja s’acomiadaven, jo els hi vaig dir que els esperava tornar-los a veure ben aviat; la meva cara d’estupefacció que deuria posar quan vaig sentir que ella els hi deia que quan em volguessin tornar venir a veure, ella ja els hi donaria l’adreça de la residencia en la que estaria ingressat(a mi no me n’havia dit res).

Vaig parlar amb la meva mare la qual em va venir a buscar i li va dir que jo tenint 3 germans i una mare no aniria ingressat a una residencia mai. Des de llavors que visc amb la meva mare (d’això ja fa 15 anys). El dia que vaig haver d’anar als jutjats per a celebrar la vista del divorci,  quina va ser la meva sorpresa, i també de la jutgessa, quan ella li va reclamar que jo li havia de passar una pensió. La jutgessa li va dir que no ja que el màxim perjudicat de l’accident havia estat jo; la meva ex dona va afirmar amb vehemència que si jo havia tingut l’accident era perquè anava begut i drogat fins al capdamunt; la jutgessa li va recriminar que no era el moment per a determinar allò; llavors la meva ex dona va mentir amb alevosia i li va dir que demanava la pensió ja que ella era mestra i estava a la llista de substitutes a jornada complerta i que degut al meu accident havia hagut de canviar-se a mitja jornada per a poder-se fer càrrec de mi. Mentida, ja que de mi se’m feien càrrec a la Guttmann i a més, me’n recordo perfectament  quan ella m’havia dit que es canviava d’aquesta llista de jornada complerta a mitja jornada i el record era d’abans de l’accident. Quina poca vergonya!!! A sobre, quan vam sortir de la sala de vistes ja divorciats, ella, davant dels nostres familiars, va fer un salt d’alegria i un gest com si hagués obtingut un triomf i va exclamar: “siiii, bé”( en veu alta perquè ho sentís millor tothom).

La versió que ella m’havia explicat del que va passar i que m’havia repetit innombrables vegades va ser aquesta: l’estiu de 2003  vam prendre la decisió de separar-nos una temporada i decidir si tornàvem o era una separació definitiva. Es veu que jo em vaig desmadrar, vaig deixar de banda les meves amistats de sempre i vaig començar a sortir amb amistats noves bevent i drogant-me. Vaig tenir l’accident quan tornava del sopar de Nadal de la comissaria; anava a 200 km/hora en una zona de 70. Quan em van ingressar en coma a Can Ruti i em van fer les analítiques pertinents vaig donar positiu en totes les drogues que existeixen. Suposo que ella va voler a tornar estar junts perquè es deuria sentir en part responsable del que m’havia passat( tot i que jo en cap moment li havia recriminat res, doncs ho tinc claríssim que l’únic responsable del que em va passar vaig ser jo i només jo. Respecte a les diferències entre la meva i la seva versió, mai he volgut saber quina part de la seva historia era certa, però no per por sinó pel fet que quin benefici n’obtindria?

 

Llavors me’n van haig anar a viure amb me mare, d’això ja en fa 15 anys i ben content que n’estic. Ella al principi m’ajudava en les meves necessitats bàsiques però a mesura que s’ha anat fent gran (ara ja té 85 anys) ha hagut de veure com la substituïen en les seves tasques diferents assistents personals. En aquests 15 anys, la meva mare m’ha explicat algunes vivències sobre el meu accident: quan tenia 68 anys i estava treballant a la seva parada del mercat, quan va veure que s’apropava un mosso de 2 metres, va llençar la roba al terra i va exclamar: “en Jordi, com està? S’ha mort?” El mosso li va explicar el succeït i la va acompanyar fins a Can Ruti. Allà no es va moure del meu costat durant tot el temps que vaig estar en coma profund.. Va passar moments horrorosos, com quan va sentir com la mare de la meva ex li va dir: “Tingues en comptes que si s’ha de desenxufar en Jordi de les màquines que el mantenen en vida, tú ets qui té l’última paraula”, tot això en un to de veu suficientment alt perquè ella ho sentís. També ha viscut grans moments, com quan el doctor Sarmiento em va salvar la vida col·locant-me una vàlvula de titani de drenatge al cervell perquè aquest no m’explotés degut a l’acumulació de l’aigua. Doncs al cap d’uns 10 anys, en una visita rutinària que vaig venir a fer a can Ruti, vaig voler anar a urgències per a agrair-li al Dr. Sarmiento l’haver-me salvat la vida; encara recordo les llàgrimes d’emoció del doctor.

Està clar que al tenir un accident d’aquesta gravetat, la vida et fa un gir radical perquè passes de ser algú autònom, que et vals per tu mateix per fer les coses, a ser algú que necessites d’altres persones per a fer coses que abans podia fer jo sense la més mínima dificultat. El canvi l’he notat molt en el tipus de prioritats que tenia abans i les que tinc ara: ara són prioritats de lo més bàsiques i elementals com per exemple 

  • Poder cagar: degut a al problema que he comentat abans, jo havia de fer-me la caca al llit. Imagineu-vos el que suposa per a l’autoestima d’una persona adulta que es nota quan té ganes de cagar, haver d’acceptar cagar-se al llit, deixar-ho tot fet una merda (i mai millor dit), esperar a que vingui l’infermer o el familiar a netejar-te i canviar els llençols. Un cop operat i solucionat aquest tema, al principi quan anava al lavabo, no hi podia anar sol, havia d’anar acompanyat d’algú que supervisés que no patís cap relliscada o caiguda (anava acompanyat d’algú de confiança però per més confiança que li tinguis, anar al lavabo acompanyat no és lo seu), després ja vaig poder-hi anar sòl però la poca mobilitat que tenia, m’impedia eixugar-me el cul jo solet i m’havien d’ajudar, a la fi ja ho vaig aconseguir i l’últim gran triomf aconseguit en aquest sentit va ser el de poder netejar amb l’escombreta la brutícia que havia produït a la tassa del vàter. Per això, actualment, quan acabo d’anar al vàter i estic netejant amb l’escombreta la brutícia feta, sento a la meva mare que em crida des del menjador: “Jordi, que ja portes 20 minuts netejant el vàter, segur que està net”. Això que significa: doncs que quan ens hem vist privats de fer una cosa (per més xorra que ens pugui semblar ara), quan recuperem el poder tornar-la a fer, li donem un valor immens.
  • Poder vestir-me jo sòl. Quan em van començar a explicar estratègies per a vestir-me jo sòl, vaig haver d’acceptar passar de trigar 5 minuts per a vestir-me a trigar 1 hora i mitja. Com que a les 07’30 ja tinc el transport esperant-me a la porta de casa, doncs havia de pagar una assistent personal perquè m’ajudés a vestir-me i em donés temps. Passats diversos anys practicant el vestir-me sòl, ara puc dir que tan sols trigo entre ½ hora o ¾ depenent de si m’haig de posar els mitjons.
  • Dutxa: al principi em dutxaven, després, amb la meva evolució i la capacitat de posar-me dret, a mi em feia il·lusió poder-me dutxar dret (tal com ho feia abans de l’accident). Però és clar, hi havia zones del cos a on no podia arribar( els peus) i per això tornava a necessitar una assistent personal. Però és clar, jo recordava el moment de la dutxa com un moment íntim amb mi mateix i per aquest motiu vaig treure el plat de dutxa i així d’aquesta manera, poder arribar caminant amb el caminador, asseure’m a la cadira de bany i poder-me ensabonar tot el cos jo sòl. I ara, a vegades, quan m’ajupo i em començo a ensabonar els dits dels peus, tanco els ulls i no me’n sé avenir d’estar-ho fent jo sol (tornem al tema de donar valor a coses que abans les consideraves insignificants).
  • Proveu d’imaginar-vos el que significa per algú que està en cadira de rodes degut a un accident que li diguin que existeix la possibilitat de poder tornar a caminar. Em va costar molt de temps posar-me dempeus sòl, més endavant fer unes poques passes fins que finalment, després d’un immens esforç, vaig arribar a ser capaç de caminar amb autonomia durant 1 hora i mitja agafat d’un caminador. Però és clar com que la meva velocitat de caminar era molt lenta i la meva obsessió per caminar i mostrar a tothom que n’era capaç era gairebé malaltissa, això, està clar que va provocar situacions ridículament surrealistes, per tant, vaig haver de prendre la decisió sobre si era més important el caminar o dur una vida el màxim de normal i funcional possible(encara que això signifiqués moure’m pels llocs amb la cadira elèctrica). Finalment vaig arribar a la conclusió que el millor era trobar un equilibri entre tots dos aspectes,

 

Malgrat la gravetat del meu accident i algunes de les conseqüències que  ha comportat, em considero una persona afortunada. En primer lloc, pel fet d’estar viu, per a mi és com si la vida m’hagués donat una segona oportunitat, com si hagués tornat a néixer. També em considero una persona afortunada pel fet d’haver patit una lesió cerebral i no haver sofert cap de les greus lesions cognitives o de capacitat d’expressió verbal que he pogut veure que han patit persones amb lesions cerebrals semblants a la meva. I per últim, el fet que les imprudències que vaig cometre al tenir el meu accident, les pago jo, però  no vaig fer mal a cap altra persona. Conec a gent que ha tingut accidents per petites distraccions i a conseqüència dels quals havien patit danys greus terceres persones. Veure el remordiment i pes a la consciencia que pateixen i patiran aquestes persones la resta de la seva vida no m’ho vull ni arribar a imaginar.

 

Quan et passa un episodi tan greu a la vida, crec que és molt important acceptar la nova realitat que vius i que et tocarà viure a partir d’ara a la teva vida. Però sobretot, adaptar-te a aquesta nova realitat perquè si no ho fas, no seràs feliç i no només això sinó que estaràs amargat i amargaràs a tota la gent del teu voltant i ningú voldrà estar a prop teu. Doncs per poder acceptar i adaptar-me a aquesta nova realitat, sempre he tingut un model en el qual emmirallar-me i aquest no ha estat cap altre que un dels meus tres germans, en Dani. Ell va patir un accident de cotxe degut a una petita distracció el 1993. A conseqüència d’aquest accident va quedar tetraplègic amb totes les implicacions de manca de sensibilitat i mobilitat que això comporta. Quan en Dani va tenir l’accident jo tenia 21 anys;  veure l’esforç i la lluita que tenia diàriament en Dani em va fer reflexionar: pensava que si a mi la vida em fes passar per un episodi tan dur, segur que seria incapaç de superar-ho. Doncs qui m’anava a dir que per aquelles ironies que té la vida, per a mi també tenia destinat un episodi traumàtic, per no parlar del patiment que això ha comportat per a la meva mare. Això, el que també  demostra, és que la carretera és molt freda i no diu: va vinga, com que en aquesta família hi ha un germà que va en cadira de rodes, la resta de germans poden cometre les imprudències que vulguin. La carretera és com una loteria, pel simple fet de sortir a la carretera ja agafes un número i per cada petita imprudència que anem cometent, anem agafant números fins que si tenim molts números ens pot tocar la grossa i aquesta no és gens agradable.

És evident, que el fet d’haver viscut tant de prop un accident de trànsit amb totes les seves corresponents seqüeles, com el que va patir el meu germà Dani, tot i que pugui sonar cruel va ser positiu per a mi. Ho dic en el sentit que em vaig adonar, veient el meu germà superant les dificultats del dia a dia amb moltíssima força de voluntat i esperit de superació, quan a mi em va passar el fet traumàtic del meu accident, vaig recordar el seu episodi, vaig reflexionar i vaig arribar a la conclusió que l’única manera de sortir-me’n i tirar endavant era posant el mateix esperit de sacrifici, força de voluntat i afany de superació que hi va posar ell per a poder tirar endavant en una situació tan traumàtica i complicada. Mai he estat dels que s’ha anat preguntant: “Perquè a mi”; o arribar a pensar que si la vida era injusta pel fet que haguéssim tingut accidents tant el meu germà com jo, qui dictamina el que és just i injust en aquesta vida. Perquè és més injust això que us he explicat que el fet que una mosca quedi atrapada en una teranyina?

Curiosament, abans de l’accident, la meva vida es centrava en l’aspecte laboral, matrimonial i social (poques amistats, la veritat); però des que he tingut l’accident, la meva vida social ha augmentat força: he fet 4 anys a l’aula de teatre de Mataró amb les seves corresponents obres teatrals; he fet diversos d’espectacles al carrer, perfomances diverses, participacions en la rua de l’enterrament de la sardina; participació com actor en una websèrie, aparició en diversos programes televisius, he realitzat un postgrau a la Universitat de Barcelona, col·laboro com a locutor de ràdio en un programa setmanal a Ràdio Mataró. Sense cap mena de dubte, m’agrada molt més la vida social que tinc ara que la que tenia abans.

Personalment, el que em costa més d’acceptar i trobo més cruel del meu cas és l’evolució. Vaig sortir del coma i la meva evolució pel que fa a la mobilitat va ser imparable. Vaig passar del coma a posar-me dret amb dificultats i molt esforç després. començar a caminar (primer unes poques passes i al final  vaig ser capaç de caminar amb caminador 1 hora i mitja sense parar), paral·lelament, pel que fa a l’autonomia personal, era capaç d’aixecar-me tot sòl de la cadira de rodes, agafar el caminador i llavors  anar al lavabo tot sòl o estar-me més d’una hora caminant amb autonomia, pujar els 25 esglaons que necessito superar per arribar a la terrassa de casa, a l’hora era capaç de vestir-me, despullar-me, posar-me al llit tot sòl. Però cap allà l’any 2013 tot va començar a canviar. El motiu fou que a la cama dreta( la que té més força) vaig començar a patir unes enrampades molt fortes (la sensació ve a ser com si em passés una forta corrent elèctrica per la cama. Això cada vegada va anar augmentant la seva freqüència i la intensitat del dolor fins a arribar a uns límits de dolor impossible d’explicar amb simples paraules. És clar, quan això em passava assegut a la cadira o estirat al llit, l’immens dolor que patia me l’aguantava i ja està, però quan aquestes enrampades em venien mentre estava caminant, no només era el dolor que patia sinó que, a més, la cama i el peu dret patien una tremolor i encongiment que provocaven que em desequilibrés amb la conseqüent caiguda al terra. Vaig arribar a caure tantes vegades que, degut a la impossibilitat de la meva mare per aixecar-me del terra, havia d’avisar a la Creu Roja per a que vinguéssim a aixecar-me.. Afortunadament, cap de les nombroses caigudes que vaig tenir va comportar cap lesió important però és clar, aquestes caigudes va comportar que paulatinament anés deixant de caminar i, evidentment vaig deixar de pujar escales pel perill que tenia caure des d’una alçada considerable. Per aquest motiu, a mesura que m’anaven augmentant les maleïdes enrampades jo havia de disminuir les meves caminades i activitat física. A conseqüència d’això, la meva força i estat físic va anar davallant, amb l’inevitable pèrdua de la capacitat per a fer activitats tan bàsiques com vestir-me o anar al vàter sòl. Això és el més dur de suportar: tenir un accident que implica la pèrdua de la capacitat de poder fer tasques quotidianes de la vida diària, llavors, aconseguir mitjançant un esforç immens poder adaptar la realització d’aquestes tasques a les meves possibilitats. Doncs com deia, llavors haver d’acceptar que degut a una complicació mèdica, tots aquests triomfs que havia assolit i aconseguit, els tornava a perdre d’una manera tan cruel. La crueltat és pel fet de veure que cap de les diverses opinions mediques a les que busco ajuda, no em troben una solució a la meva problemàtica.

Si a tot això li afegim el fet que degut al Covid 19 ha comportat el confinament al domicili i, per tant, deixar de poder anar a rehabilitació amb el que suposa això de perdre més la meva forma física ja que allí era el moment del dia a on el meu cos tenia més mobilitat. Un cop vaig sentir una frase de l’Albert Espinoza, magnífic creador de ‘Polseres vermelles’ i altres treballs, deia la frase:”Vivir es aprender a perder lo que ganaste”, doncs bé, o jo no he après a viure o no sé ben bé que és però el que jo tinc clar és qui ni vull ni aprendré a viure amb la pèrdua del que vaig guanyar. No ho sé si potser no vaig entendre ben bé el significat de la frase però el que tinc clar és que mai em rendiré fins a tornar a aconseguir el que vaig assolir un cop pel que fa a la meva recuperació. Hi ha hagut dies que he tingut la temptació de llençar la tovallola i rendir-me però aquest impuls em dura poc i em dic a mi mateix que si he estat capaç de resistir un fet tan traumàtic com l’accident i les seves seqüeles, ara haig de ser capaç de resistir aquesta maleïda complicació mèdica. Els anys que duc havent de resistir una situació tan dura com la que implica un accident de trànsit, m’han servit per adonar-me quan veig i sento queixar-se a gent per coses a la vida que sota el meu punt de vista són nimietats i menudències, reflexiono i sóc del parer que quan la vida posa proves tan dures per a superar, escull a gent amb una alta capacitat de resiliència per a superar-ho (a vegades erra i determinada gent no es veu capaç de lluitar i es rendeix), però us puc ben assegurar que de moment aquest no és el meu cas i gràcies al recolzament familiar, d’amistats i de la meva xicota,, lluitaré fins a on faci falta.. Des de fa poc que tinc núvia i això em provoca una gran il·lusió, ànims  i esperances de poder formar una família amb dona i fills com en Dani, el meu germà.