El dia 20 de novembre del 2005 era un dia com un altre qualsevol. Com qualsevol divendres, va ser un dia de treball normal. El que feia una mica més especial aquell dia és que s’acostava el cap de setmana i podria veure a la Lorena. Com cada divendres al migdia la vaig cridar per a quedar quan sortís a la tarda de treballar i poder veure’ns una estona. Recordo que aquell divendres la Lorena estava constipada i no es trobava molt bé i vam estar parlant que millor seria veure’ns el dissabte, però al final, després d’insistir molt per part meva, quedem a veure’ns aquest mateix divendres a la tarda.

Recordo que va ser un dia plujós i fred. Molt desagradable. Al migdia vaig dubtar si portar la moto o el cotxe, per a després desplaçar-me cap a Parets del Valls (en aquells dies jo vivia a Barcelona i ella allí). Sempre que tenia dubtes, m’acabava per decantar per la moto, ja que sempre m’havia agradat molt anar amb moto. Em tranquil·litzava, gaudia molt conduint sense presses.

Cap a les 8 de la tarda més o menys em trobava jo a Montcada i Reixac, a escassos km ja de la meva destinació. Era ja de nit, feia fred i aquest és l’últim record que tinc d’aquell dia: estar parat sota un semàfor en vermell i ajustar-me tant la jaqueta com els guants perquè tenia fred. Semàfor en verd i a poc a poc cap a la meva destinació. No tenia cap mena de pressa.
Entre Montcada i Mollet hi ha un tram d’autovia que és una recta molt llarga (uns 2 km). Segons l’atestat i els testimonis (a partir d’aquí jo ja no em recordo de res), jo anava a la velocitat correcta, hi havia cotxes avançant-me i tot era completament normal fins que va aparèixer el que els testimonis van qualificar de kamikaze. Un cotxe sense llums (cal recordar que era plena nit i el tram en qüestió no està il·luminat) va aparèixer del no-res a gran velocitat. Sembla que va intentar passar entre un cotxe que m’estava avançant correctament i jo, quan estàvem en paral·lel. Va tocar la meva roda posterior, vaig perdre el control de la moto…i es va fer la foscor.
A partir d’aquí no tinc constància de res fins que despert, gairebé un mes després.
Tot el que va passar durant aquest mes el sé pel que m’han comptat familiars, amics, doctors, infermeres…i si per a mi va ser dur, per a ells potser ho va ser fins i tot més.
El comunicat mèdic va ser desastrós: braços i cames trencats per diversos llocs cadascun d’ells, avantbraç dret reconstruït (vaig colpejar la biga d’un guarda-raïl) …i el més greu: pèrdua massiva de sang. Vaig arribar pràcticament dessagnat a l’hospital i el més immediat va ser fer una transfusió de sang massiva i d’aquí passar al coma induït i a l’UCI. Havia d’estar vigilat les 24 hores del dia, i adormit per a estar totalment tranquil i evitar sobresalts. El perill d’un atac al cor o qualsevol problema cardíac relacionat era molt alt. Sembla que va haver-hi alguna amenaça, però a poc a poc la situació es va normalitzar i vaig despertar del coma. Es van comprovar que no va haver-hi danys neuronals (el casc va aguantar l’impacte contra el guarda-raïl) i vaig recobrar la consciència. Em van deixar ben clar els traumatòlegs que, si no hagués portat un bon casc, una bona jaqueta, guants, pantalons, etc… Estaria mort tan sols pel fet d’haver estat 300 metres arrossegant-me per l’asfalt.
Per a mi només va passar una nit, i en realitat va passar gairebé un mes.
Des del moment de despertar en l’UCI em vaig fer conscient del meu estat. El primer que intentava és tenir informació, però per molt que preguntés me la donaven en petites dosis. Les escasses visites sempre acabaven en lloros quan em veien totalment enguixat i amb aparells al meu voltant.
Aquí just en aquest moment comença el que per a mi va ser el pitjor calvari de tot l’accident: fer-te a la idea que tot havia canviat. La meva mà dreta estava adormida (ja mai va recuperar la mobilitat), les meves cames enguixades, el meu braç esquerre enguixat i molt adolorit… Passar-se el dia en el llit mirant cap al sostre en una habitació amb la finestra tancada i la persiana baixada, sense saber si és de dia o de nit, és una autèntica tortura. El temps simplement s’havia detingut enmig d’una mar de desesperació i dolor. El millor que passava en l’UCI és que sovint em treien per a portar-me a quiròfan per a operar (hi havia una llarga llista d’operacions per davant). Així, amb una mica de sort, el quiròfan estava lluny i veies el sol, senties l’aire, algú et parlava com si fossis una persona normal…
Només tinc paraules d’agraïment cap a tot el personal sanitari que em va atendre, però record aquella etapa com especialment dura.
L’última intervenció que van fer va ser intentar reconstruir els genolls, els quals estaven literalment destrossats. El millor d’aquella operació era que després em passaven a planta. Tindria un company, televisió, visites a tota hora… Tenia moltes ganes de sortir de l’UCI.
I així va ser. Vaig passar a planta. Vaig tenir 26 companys d’habitació durant tota la meva estada allà. Gent que s’operava, es recuperava i marxava. Però el que sempre em quedava en el llit 242 era jo. La recuperació va ser molt lenta. Primer van ser sis mesos de llit esperant que els genolls i altres plaques que portava per tot el meu cos s’ assentessin, sis mesos en què no vaig poder dutxar-me ni anar al lavabo. Completament immòbil, amb cames i braços enguixats en el llit. Sempre vaig estar acompanyat i la veritat és que es va fer una estada bastant curta. A partir d’aquí, vaig passar a rehabilitació. L’objectiu era tornar a caminar, si pogués ser sense ajuda ni de crosses ni de bastó. I això va costar temps i esforç. En concret un any sencer de fisioteràpia de dilluns a dissabte matí i tarda. En tot aquest temps també s’alternaven operacions a la mà dreta, en el colze esquerre… en moltes parts que quedaven per apedaçar.
Al final, després de més d’un any i mig d’hospitalització em van donar l’alta. Durant tot el temps que vaig ser a l’hospital vaig intentar ser molt positiu i optimista. Els problemes van venir quan vaig sortir d’allí.
El primer que va passar en sortir d’allí va ser alguna cosa que per desgràcia em temia. Després de 7 anys treballant en una empresa, de visitar-me a l’hospital els meus caps, companys, etc…va passar el que sol passar en aquests casos: t’acomiaden en donar-te l’alta. Davant un empleat amb una baixa de llarga durada, busquen a un substitut que cobra menys i si més o menys funciona, resulta que ets prescindible.
Un altre problema relacionat amb l’accident que comences a notar és la solitud. Tens amics, tens parella… però han de treballar i no estan disponible les 24h per a tu. Et sents sol i encaixar que aquesta “evolució” en el teu estat físic que es dóna durant la fisioteràpia ha acabat i has d’assumir que queden seqüeles és difícil. En passar molt de temps sol, el cap dóna moltes voltes…i no per a bé.
També apareixen temes relacionats amb la justícia: cerca del cotxe que es va donar a la fugida, contractar a una advocada, tribunals mèdics… És tot un món del qual no tenia ni idea de com funcionava i em va costar molt fer front.
Tots aquests problemes van desembocar en una cosa normal: una depressió. La meva manera de ser va canviar. Vaig passar a ser una persona permanentment amargada i malhumorada. La meva dona ja en aquells dies es va adonar i va decidir que o buscàvem ajuda o bé que cadascun seguís el seu camí. Al principi em vaig mostrar poc inclinat, però vaig acceptar no de molt bona gana posar-me en mans d’una professional de la psicologia.
Va ser dur, però puc dir (i ho corrobora la meva dona) que m’assemblo alguna cosa al qual era abans de l’accident després de la teràpia.
Des de la perspectiva que dóna el temps que ja ha passat, puc treure algunes coses clares després d’això. La primera és que un fet com un accident de trànsit greu té seqüeles a tots els nivells: psicològics, físics, laborals, socials… Hem de ser conseqüents que res tornarà a ser com abans i intentar bregar amb això de la millor forma possible. No cal tenir vergonya ni ser tan vehement com per a admetre que necessites ajuda, a tots els nivells. També cal convèncer-se que el temps no ho cura tot, però t’ensenya a conviure amb les seqüeles de l’accident, al mateix temps que els que t’envolten es fan a la idea de les teves noves particularitats (en el meu cas mobilitat nul·la d’una mà, dificultat per a caminar, dolors…). Tot canvia, i acceptar-ho buscant ajuda, ocupacions, inquietuds, etc. per a pal·liar aquest dolor i aquests canvis que arriben a la nostra vida tan de sobte, depèn de nosaltres.