[:CA]
18 de maig de 2020
Hola:
Què tal estàs? Espero que molt bé ¿Gaudint aquests meravellosos raigs de sol?
Està espectacular la primavera eh? Quines ganes de piscina i platgeta!
L’altre dia fent videotrucada vas comentar que quedar-se a casa de forma
obligada per una cosa aliena a la teva voluntat és una p … Feina. Jajaja, jo vaig riure, i et
vas preguntar Per què rius? Maleïda la gràcia! Sí, ens passem la vida pensant
que tot és infinit, que no canviaries res, però arriben moments que no esperes
i que la vida t’atura en contra la teva voluntat.
Aquest va ser el meu cas un 7 d’agost de 2017, en què devia estar de vacances,
però em va tocar pencar. Un dia gris en ple estiu i un accident de trànsit que em
va parar en sec. Fins a tal punt, de no poder fer res i que m’ho haguessin de
fer tot, que guai no? Que t’ho facin tot. Tot és tot. Fins a tal punt,
d’haver de deixar de banda la meva vida independent i haver de tornar a casa dels meus
pares perquè m’ajudessin i tinguessin cura. Fins a tal punt, de tallar la meva vida i
fer-me tornar a l’any i mig on em donaven menjar. Fins a tal punt, de no
voler anar al lavabo perquè m’havien de netejar.
Aquella rialla, va ser un riure sarcàstica, un déjà-vu, un retorn al passat sense necessitat
de màquina del temps. Encara que cada dia tinc aquesta sensació de tornar al passat en algun moment. Vaig tenir un accident de trànsit, a dia d’avui hi ha
moments que encara no em crec el que va passar … Però va passar. Vaig haver de començar de zero, des del segon un, quan vaig veure que no podia respirar pel fum de
l’interior del que havia quedat de receptacle del cotxe. Des del segon dos
quan vaig reaccionar i vaig veure que no podia moure les mans per llevar-me el cinturó de
seguretat per sortir d’allà. Des del segon 3:00, quan em van haver de treure.
Us he gravat un vídeo de la meva tornar a començar. Aquesta estona en què apareix el full
en blanc, per a mi va ser un any. El segon any es va convertir en una recerca
incessant d’eines i materials per on poder sortir d’aquella situació i
ara va a fer tres anys i no he aconseguit resoldre aquest tema Quants anys més
vaig a haver de seguir així?
Quan t’enfrontes a aquest full en blanc després d’un accident, el temps perd la seva
raó de ser, es difumina, agafa un ritme desenfrenat on tot corre molta
pressa, vols que tot passi ràpid, però realment s’alenteix, vols que la teva situació torni al que era abans. Que canviï. Quan el que realment va passar aquell
dia va ser el canvi en si, i mai tornarà a ser el que era abans. Et preguntes una i
mil vegades Per què jo? I no hi ha resposta. Veus tot amb altres ulleres, ulleres de les quals vaig tractar de protegir-me en aquests segons abans del cop, perquè el que ve
després és aclaparador. Aquestes ulleres que no vol posar-se la gent del teu voltant
quan et passa alguna cosa així. Ulleres que la teva gent es posa i que alguns es treuen per
no veure la realitat del que t’ha passat. Aquells que no se les treuen són els
que t’ajuden dia a dia, per molt difícil que sigui, per molt devastadora que sigui la
imatge que veuen.
La metàfora del vídeo tractant de tornar a començar, reflecteix els alts i baixos que
acompanyen com en una sínia on sense haver-ho buscat, et puges amb un accident
de trànsit. Res més lluny de la realitat, ja que a un parc d’atraccions
amb sínia on vas a passar-ho bé. En aquest parc d’atraccions en el 95% del temps
estàs a la casa del terror, on no saps per on et sortiran i estàs
desitjant abaixar-te de l’atracció. On la motoserra és real, el boig amb el ganivet
i vestit de blanc és real, on la nena de la corba es personalitza i on tot
el que et donava ensurt ara es transforma en pànic. Tot transformat en senyors
amb papers, amb bates blanques, dolor i sang. Després d’aquest temps difuminat s’amaga l’horror de la lluita en quiròfan, en consultes mèdiques, rehabilitació, advocats, proves, acomiadament, assegurances, baixa, paperassa
i comiats. Sempre acompanyada pel que pugui passar, sense intimitat i sense
capacitat de reacció.
Amb el temps difuminat, va prenent forma un nou present, aquell que t’està
tocant construir des de zero. No és el que t’agradaria, però estàs viva i has
de donar gràcies per estar aquí, altres persones no han tingut aquesta sort.
I ¿ara què opines de quedar-te a casa de forma obligada pel coronavirus? O
De respectar els senyals de seguretat i el codi de circulació? La nostra llibertat
comença on acaba la dels altres. M’acomiado trobant a faltar amb ganes de
tornar a veure’ns i prendre’ns un cafè per arreglar el món. Cuida’t molt.
Una abraçada enorme
N
https://youtu.be/d77cf0e7CIE[:es]
18 de Mayo de 2020
Hola:
¿Qué tal estás? Espero que muy bien ¿Disfrutando estos maravillosos rayos de sol?
Está espectacular la primavera ¿eh? ¡Qué ganas de piscina y playita!
El otro día haciendo videollamada comentaste que quedarse en casa de forma
obligada por algo ajeno a tu voluntad es una p… Faena. Jajaja, yo me reí, y te
preguntaste ¿Por qué te ríes? ¡Maldita la gracia! Sí, nos pasamos la vida pensando
que todo es infinito, que no cambiarías nada, pero llegan momentos que no esperas
y que la vida te para contra tu voluntad.
Este fue mi caso un 7 de Agosto de 2017, en el que debía de estar de vacaciones,
pero me tocó currar. Un día gris en pleno verano y un accidente de tráfico que me
paró en seco. Hasta tal punto, de no poder hacer nada y que me lo tuvieran que
hacer todo, qué guay ¿no? Que te lo hagan todo. Todo es todo. Hasta tal punto,
de tener que dejar de lado mi vida independiente y tener que volver a casa de mis
padres para que me ayudaran y cuidaran. Hasta tal punto, de cortar mi vida y
hacerme volver al año y medio donde me daban de comer. Hasta tal punto, de no
querer ir al baño porque me tenían que limpiar.
Aquella risa, fue una risa sarcástica, un deja vu, un retorno al pasado sin necesidad
de máquina del tiempo. Aunque todos los días tengo esa sensación de volver al
pasado en algún momento. Tuve un accidente de tráfico, a día de hoy hay
momentos que todavía no me creo lo que pasó… Pero pasó. Tuve que empezar de
cero, desde el segundo uno, cuando ví que no podía respirar por el humo del
interior de lo que había quedado del receptáculo del coche. Desde el segundo dos
cuando reaccioné y ví que no podía mover mis manos para quitarme el cinturón de
seguridad para salir de allí. Desde el segundo tres, cuando me tuvieron que sacar.
Os he grabado un vídeo de mi volver a empezar. Ese rato en el que aparece la hoja
en blanco, para mí fue un año. El segundo año se convirtió en una búsqueda
incesante de herramientas y materiales por donde poder salir de aquella situación y
ahora va a hacer tres años y no he conseguido zanjar este tema ¿Cuántos años más
voy a tener que seguir así?
Cuando te enfrentas a esa hoja en blanco tras un accidente, el tiempo pierde su
razón de ser, se difumina, coge un ritmo desenfrenado donde todo corre mucha
prisa, quieres que todo pase rápido, pero realmente se ralentiza, quieres que tu
situación vuelva a lo que era antes. Que cambie. Cuando lo que realmente pasó ese
día fue el cambio en sí, y nunca volverá a ser lo que era antes. Te preguntas una y
mil veces ¿Por qué yo? Y no hay respuesta. Ves todo con otras gafas, gafas de las
que traté de protegerme en esos segundos antes del golpe, porque lo que viene
después es abrumador. Esas gafas que no quiere ponerse la gente de tu alrededor
cuando te pasa algo así. Gafas que tu gente se pone y que algunos se quitan para
no ver la realidad de lo que te ha sucedido. Aquellos que no se las quitan son los
que te ayudan día a día, por muy difícil que sea, por muy devastadora que sea la
imagen que ven.
La metáfora del vídeo tratando de volver a empezar, refleja los altibajos que
acompañan como en una noria donde sin haberlo buscado, te subes con un accidente
de tráfico. Nada más lejos de la realidad, puesto que a un parque de atracciones
con noria vas a pasarlo bien. En este parque de atracciones en el 95% del tiempo
estás en la casa del terror, donde no sabes por dónde te van a salir y estás
deseando bajarte de la atracción. Donde la motosierra es real, el loco con el cuchillo
y vestido de blanco es real, donde la niña de la curva se personaliza y donde todo
lo que te daba susto ahora se transforma en pavor. Todo transformado en señores
con papeles, con batas blancas, dolor y sangre.
Tras ese tiempo difuminado se esconde el horror de la lucha en quirófano, en
consultas médicas, rehabilitación, abogados, pruebas, despido, seguros, baja, papeleo
y despedidas. Siempre acompañada por lo que pueda pasar, sin intimidad y sin
capacidad de reacción.
Con el tiempo difuminado, va tomando forma un nuevo presente, ese que te está
tocando construir desde cero. No es lo que te gustaría, pero estás viva y tienes
que dar gracias por estar aquí, otras personas no han tenido esa suerte.
Y ¿ahora que opinas de quedarte en casa de forma obligada por el coronavirus? O
¿De respetar las señales de seguridad y el código de circulación? Nuestra libertad
empieza donde acaba la de los demás. Me despido echándote de menos con ganas de
volver a vernos y tomarnos un café para arreglar el mundo. Cuídate mucho.
Un abrazo enorme
N
https://youtu.be/d77cf0e7CIE[:]