ELS NOSTRES FILLS, VÍCTIMES D’UN SINISTRE DE TRÀNSIT.

Com començar a redactar un homenatge als qui els hem donat vida i ja no hi són?

Com expressar en només unes línies l’amor que ens hi uneix?

Com dir el que vam perdre amb les seves partides, allò que ens trenca, allò que ens destrossa i, de vegades, allò que ens consola?

Com narrar aquestes històries feridores que comencen amb les seves absències?

La història del meu fill és com moltes altres, plena de vida. Era un noi amb ganes de menjar-se el món, va gaudir com el que més, que apreciava la senzillesa de les coses i ho feia de manera intensa, assaborint les experiències a grans glops. En definitiva, volia viure i els seus plans eren infinits.

Tot i això, un esdeveniment inesperat ho va canviar tot en una mil·lèsima de segon, perquè un conductor desalmat així ho va decidir. No va respectar les normes i no va deixar d’estrènyer l’accelerador. El va matar. I amb ell ens va matar també a nosaltres. Ens va enlairar la més amarga condemna: la de no ser testimonis dels seus avenços, del seu futur, de la seva presència, del seu somriure.

És això just? Rotundament no.

El cas del meu fill és un més, en un mar engolidor de desgràcies, on es van enfonsar la vida de la nena de Guadalupe, la de Lola, la de Marilina, la de Sonsoles, el fill de Maria Pilar, d’Anna, de Fina, d’Esther, de Sole, de Fernando… i així, un trist etcètera.

I no obstant això, continuem estimant-los. El riure, la mirada, les ganes de viure… romanen amb nosaltres. Ens dol la seva absència. Ens fa mal la injustícia. Ens dol no poder abraçar-los, besar-los; no poder veure’ls créixer, no poder compartir els seus plans, somnis, victòries.

És això just? No. Rotundament no.

Ens trenca, ens destrossa…, però també ens recorda que els portem a dins, que ens habiten cada dia, cada instant, cada pensament. Podem plorar, podem cridar, podem maleir la mala sort, el sinistre, la irresponsabilitat de qui no va respectar la vida, però també en podem recordar. Recordar què van ser, recordar allò que ens van ensenyar, recordar allò que ens van fer sentir.

I en aquell record, en aquell amor que no s’apaga, ens trobem amb un fil de consol. Ens consola pensar que la seva vida va ser intensa, que la van viure plenament mentre van ser al nostre costat, que la seva llum continua brillant en nosaltres.

Ens consola pensar que, encara que no hi siguin, la seva memòria ens impulsa a seguir, a tenir cura d’altres, a lluitar per un món on aquestes tragèdies es puguin evitar.

Perquè, encara que se’n van anar, no se n’han anat del tot, sinó que romanen al nostre costat, més intensament que mai, ja que continuen vivint en els nostres gestos, en les nostres paraules, en els nostres cors, en els actes d’amor que hi fem pensant.

A.I.M.R, Sòcia de Stop Accidents